La projecció dels Schmürz

Boris Vian o Vernon Sullivan, tant se val, quan construeix la seua obra teatral «Els forjadors d’imperis», estrenada al Teatre Nacional Popular Villeurbanne (França) el 1959, assumeix la necessitat de proclamar l’absurd, tant de la guerra com a metàfora, com de la pròpia existència humana. La trama creix lentament a colps de soroll insuportable, fins a provocar la mort de tots els personatges de l’obra, abocats al nihilisme i a la incomprensió del món que els envolta i aniquila. L’absurd s’hi incorpora com a matèria principal dels continguts del drama, desestabilitzant el comportament lògic dels personatges i, per extensió, de la humanitat.

Els Schmürz, anònims figurants de la realitat, intervenen a l’hora de declarar, entre somriures, el final infeliç de la família protagonista de l’obra. Així doncs, tot, en aquest precís instant, mai no podrà acabar bé. De la premonició al sarcasme. De la insuportable crispació, a la desolació revestida de mort.

Boris Vian o Bison Duravi, tant si val, amb aquesta obra teatral, entre d’altres moltes coses més,  estableix l’anulació de la llibertat de l’individu mitjançant la metàfora de l’opressió. Els sorolls estremixen els espais vitals, així com la reducció ad infinitum dels espais escènics formalitza l’asfixia metòdica i perseverant dels hòmens. Metàfora, a la fi, que il·lustra un cert obscurantisme perpetrat contra la integritat humana.

I Antoni Miró situa els Schmürz de la seua creació plàstica a l’àmbit de l’exhibició que el tràfic de la destrucció determina. Les obres pertanyents, per exemple, a les sèries El Dolar, Xile i Amèrica Negra, solament per citar alguns treballs de l’artista, així ho testimonien. Personatges revestits de poder, tan negre com luxuriós, inunden les seues propostes. Les botes del rigor i de la brutalitat aixafen qualsevol bri de decència, insulten l’esguard i perpetren el genocidi. Un món asfixiant, retorçut i lúgubre emplena l’escena. Els poderosos balafien força. Els humils ciutadans imploren justícia des dels seus ulls rebentats per la impotència.

L’artista, no obstant, redimeix l’home. El guanya per al dur conreu de l’esperança, sempre amb la naturalesa que la dignitat atorga. I la cultura, la de referir pintant l’existència,  exerceix com a ungüent per a les ferides que el viure quotidià comporta.

Josep Sou