De l’escepticisme a l’acció

A l’igual que Montaigne, Antoni Miró supera l’estat d’escepticisme que la realitat en suggereix, per a dedicar, tota la seua potència creativa, a l’acció. En ambdós casos, «l’home» se situa al centre de l’existència (univers discursiu), tot atenent a un component de clar signe renaixentista. L’home s’hi regularà tant per la seua naturalesa com per la «raó universal», la «recta ratio estoica», i el saber assolirà els seus justos terminis, però mai no restarà per sobre de la moral. Inclús el despreniment de tot condicionant, i el nul temor a la mort, significaran per a l’home un autèntic alliberament dels lligams mundans. Suggereix  B. Groethuysen al seu «Philosophische Anthropologie», París, Gallimard, 1953 (revisió de l’edició alemanya de 1931): «Qui a appris à mourir, il a desappris à servir...le savoir mourir nous affranchit de toute subjection et contrainte,» (En Johannes Hirschberger, Historia de la Filosofía, V.I, pág. 510)

L’apropament a l’obra, tan especial, d’Antoni Miró, i fer-ho com ens insinua Robert Filliou que s’hi deu fer en totes i cadascuna de les peces dels artistes «fluxus», amb l’esguard net del infants, i alliberada, la mirada, de qualsevol engruna de rezel torbador, el pintor ens alerta de tot quant significa una pintura d’acció, reblerta de tants esgarraps com a la mateixa vida, càustica i indòcil, i de com va incorporant-s’hi a sobre de la pell dels hòmens. Pintura, ara sí, com a convocació després del toc de queda que avisa els insubmisos que transiten pels carrers, tots els dies.

Josep Sou