Antoni Miró: la força de l’anàlisi kantiana

L’imperatiu categòric kantià, en les seues tres formulacions, incideix, tant en el fet d’aconseguir la universalitat de les conductes o obres dutes a terme per l’ésser humà, com també advoca perquè el fet d’humanitat és tractat, sempre, com una fi, mai com un mitjà. Així com ressalta la necessitat d’universalitzar les finalitats amb els quals l’home atingui les raons del seu procedir en l’àmbit social. Què he de fer?, Què puc fer? En el primer cas la resposta la trobem en la moral, i tal vegada, a la segona qüestió, la crítica, amb el valor intrínsec d’anàlisi, respon amb certa exactitud a l’interrogant.

Antoni Miró construeix el corpus de la seua gran obra amb la voluntat d’exercir la crítica amb el precís valor d’anàlisi. Furga en la terra dels esdeveniments amb l’eina principal del coneixement, exhumant, en gran mesura, el paradigma en la conducta dels homes. Què he de fer?

L’artista pren part, des dels apriorismes, per tot allò que significa el vessant d’humanitat, sense fronteres que determinen l’abast de les seues propostes. Què puc fer? A. Miró estableix, a través de les seues pintures, la commoció íntima que li porta no solament al diagnòstic dels esdeveniments vitals, també, quasi per racionalitat pura, o per ètica estricta, a la pràctica d’una vida presidida per l’esforç solidari, pel compromís, i per a la llibertat.

Josep Sou