Sobre la processó
La sèrie “El Dòlar” d’Antoni Miró està dirigida contra l’imperialisme ianqui. Amb aquesta crítica, denuncia la posició bel·licista dels Estats Units així com les polítiques de caràcter neoliberal que promou i tracta d’implantar globalment com a primera potència econòmica. En acabar la guerra de Vietnam, Miró elabora aquesta pintura objecte de caràcter mòbil que amplia el sentit de les seues reprovacions al militarisme en general, i a les relacions de col·laboració que s’havien establit a Espanya durant la dictadura franquista entre l’exèrcit i altres estructures tradicionals de poder, com és l’Església catòlica.
Aquesta obra posseeix unes qualitats conceptuals molt rellevants i destaca per això dins de la sèrie de la qual forma part. Amb aquesta obra, l’artista continua cultivant la investigació en noves tècniques, com l’aerografia, i avança en la depuració del seu codi comunicatiu, centrant-se en aquest cas en un element essencial i apartant-se de la recreació d’una escena complexa o de l’establiment de qualsevol línia interpretativa de caràcter narratiu.
La guerra s’hi representa de manera molt eficaç¸. Consisteix en la superposició de dos elements que ofereixen a la vista la seua part posterior: un bastidor sense entelar i un altre que sí que té una tela posada. El primer queda fixat a la paret i es manté estàtic, de manera que es deixa a la vista com a referència aquesta estructura de fusta. El segon s’anteposa i, com que pot girar respecte de l’altre, incorpora l’efecte de moviment rotatori. En cadascun dels quadrants d’aquest últim pinta el mateix motiu emprant una gamma de grisos i verd oliva sobre un fons predominantment blanc en el qual se simulen, a més, alguns plecs en una direcció. Aquesta estampa repetida consisteix en un fragment del cos d’un soldat, amb el genoll en terra i mantenint el fusell, que espera el pas del seguici en la processó del Corpus, rendint armes. Aquestes s’orienten segons la diagonal de cada porció per a formar una creu.
En girar una peça sobre l’altra, s’intensifica la remissió al dinamisme bèl·lic. El fet que s’utilitzen com a suport visible les dues estructures no és només una estratègia de composició, sinó que, a més, constitueix una suggeridora via de connotació. I és que tot indueix a pensar que el pintor vol aclarir qualsevol mena de dubte, i explicar que el fonament és que darrere de la pintura hi ha una intenció politicocrítica i antireligiosa.
Santiago Pastor Vila
