Gest de fam
La bipolaritat de la guerra freda relegava a un tercer lloc el conjunt de països subdesenvolupats en els quals regnava la pobresa i la fam devorava poblacions senceres. Les preocupacions d’Antoni Miró pels desvalguts i les consegüents denúncies de les injustícies que pateixen són una constant al llarg de la seua producció durant la segona meitat de la dècada dels seixanta i tota la dels setanta.
Les crítiques que genera l’artista es poden dirigir a explicitar una situació dura que mostre un cas d’horror o desigualtat, o consistir en una protesta que quede implícita darrere d’una imatge menys dura. Com va dir Gamoneda en aquest sentit a principi dels setanta, l’artista “es proposa una crònica —i una crítica— dels fets històrics que ens dominen: l’opressió (formal o estructural), les guerres, les revolucions traïdes, les segregacions racials”, però en altres casos “la crònica es refereix a formes més subtils d’aquella mateixa opressió: els mites alienadors, els paranys de la tecnologia, la manipulació de les capacitats humanes...”.
És indubtable que en aquest cas ens trobem en la primera de les dues situacions identificades. Ací una mare implora clemència amb el seu fill desnodrit en braços. És la conseqüència tan recurrent i lamentable del drama de la guerra i la dominació. Es transcendeix, a més, la representació traslladant la petició a qui observa el quadre. El pintor busca interpel·lar l’espectador i exigir-li una resposta que frene l’atrocitat. No es tracta de la descripció d’una realitat, sinó de la petició d’una acció que la contrareste.
La historiografia ha abordat des de múltiples perspectives les possibilitats de l’enfocament realista des de la mateixa irrupció de la modernitat. El cànon representacional col·lideix amb els terribles condicionants que han jalonat l’era contemporània, de manera que estableix la necessitat de fixar gradacions de compromís amb una necessitat de denunciar situacions i proposar accions, més que de descriure la naturalesa amb més o menys capacitat evocativa o conscienciadora cap a l’espectador. Aquest és un exemple del “realisme necessari” que Contreras posava de manifest a propòsit de l’obra d’Antoni Miró. Aquest crític va escriure en aquells dies que “el realisme que ens interessa no pot plantejar-se com una alternativa amable a la realitat, sinó com la imatge veraç, per parcial, d’aquella realitat: negació i estímul, acusació i projecte, bé que per a aconseguir-ho aquest realisme necessari haja d’eixir al camp de batalla, a la societat, i mostrar diferents cognoms o sobrenoms”.
Reivindicar una situació llunyana és una mostra de solidaritat i, al seu torn, un exercici d’identificació amb altres realitats pròximes similars. La fam que es pateix en altres continents no és diferent de la que es pateix en entorns pròxims. Simultàniament s’exerceix d’altaveu dels problemes coneguts i s’adverteix que no ens són aliens.
Les diferents direccionalitats de les mirades dels personatges representats introdueix en el sistema una tensió particular. Dona mostra de la tremenda indefensió del xiquet, que ni tan sols és conscient de les possibilitats d’ajuda que troba sa mare en la persona a qui dirigeix la seua petició.
Aquesta diferenciació de la percepció de la gravetat s’entreveu també en l’ús diferent de colors que es fan servir en cada figura, mentre insisteix en la cruesa del dolor de la mare quan recorre al blanc i negre, i utilitza el granat per a l’altra figura i el degradat de fons.
L’escena s’encaixa en un marc pintat que, alhora, es transcendeix. S’amplia la pintura fins als límits de la taula, de manera que es potencia el dramatisme de l’escena, la seua gravetat, en definitiva, ja que queda constret. En aquest marc, definit per unes bandes al costat de les vores delimitades per unes fines ratlles blanques, es destaquen els quatre cantons, que es tinyen amb més intensitat.
Com és habitual en les obres de l’artista d’aquesta època, s’aconsegueix representar el volum de les figures mitjançant la diferenciació graduada de taques acolorides per mitjà de tintes planes amb diferent intensitat. Per a caracteritzar l’aparença de la vestidura de la mare, però, s’aplica una textura que aconsegueix emular la del teixit.
Santiago Pastor Vila
