Enclusa i mallaire
En la sèrie “Pinteu Pintura”, alguns fragments de determinades obres culminants de la història de l’art són incorporats per Antoni Miró a noves composicions pròpies, transformats formalment i amb els seus sentits mutats; construeix, així, de la mà de la ironia una nova unitat de significat que aprofita la potencialitat comunicativa que atorguen els significants canònics.
Deixant al marge l’episodi mitològic que es narra en La forja de Vulcà, l’artista independitza la figura que ocupa el centre d’aquesta obra de referència, un dels ajudants que sosté una maça i es retrata d’esquena. Amb el contorn d’aquest personatge, secundari pel que fa al missatge que es comunica amb l’escena i essencial en termes pictòrics per la qualitat amb la qual es defineix la seua anatomia, es materialitzen sengles figures planes de fusta (una de les quals és com l’original, i una altra que consisteix en el seu duplicat simètric) que s’adossen configurant un diedre vertical en angle recte que constitueix, juntament amb un espill quadrat que se situa en la base per l’interior, l’estructura d’aquesta pintura objecte.
Sobre aquest suport múltiple (dos personatges que ofereixen, a més del dret, el revés; i que es reflecteixen també en l’espill) s’apliquen a manera de collage pictòric retalls del Guernica de Picasso i d’algunes obres de Joan Miró, així com altres referents de la cultura popular. Hi ha una hibridació de l’alta cultura en el pla temporal: sobre la forma clàssica del segle XVII es tatua la nova pintura del segle XX. Però també es produeix un mestissatge amb la baixa cultura, a través del personatge de còmic que s’introdueix. Mortadel·lo sosté una enclusa, al mateix lloc en el qual s’emplacen aquests elements en el quadre de Velázquez, a baix i a l’esquerra d’aquest personatge.
El pintor fon, sobre una figura representada figurativament per Velázquez amb un enorme realisme i unitat orgànica, diversos elements antropomòrfics destenyits dels dos pintors que es consideren essencials per a comprendre l’art espanyol del segle XX: Miró i Picasso. Llisca, a més, alguns elements característics del seu sistema reivindicatiu, com una sota de bastos numerada amb l’any 1707, en el qual es va promulgar el Decret de Nova Planta que va abolir les lleis i institucions pròpies dels valencians.
Posa de manifest el contrast entre llenguatges pictòrics per a referir-se, a més, a la superació del conflicte entre art i artesania. Apol·lo, que va visitar Vulcà per a avisar de l’adulteri perpetrat per la seua esposa, és conegut com el déu de la bellesa i, per tant, de les arts, especialment de la música. Unit a la idea de l’eteri i suprem, troba el seu contrari en el treballador que sosté la maça, profundament mundana. Emprar com a base aquesta figura per a portar a col·lació elements més sofisticats i imbuïts d’abstracció no deixa de ser una paradoxa il·lustrativa.
Detectem en aquest sentit en aquesta obra els dos tipus de recursos irònics que associa el professor De la Calle a la seua pintura: “la ironia morfològica i la referencial”. Observem la primera en l’estratègia de combinació plàstica (“selecció d’elements del repertori històric i del modus operandi {cromatisme, contrastació compositiva...}”). Apreciem la segona en els efectes comunicatius que es desprenen de la seua recepció.
Santiago Pastor Vila
