El bevedor
No és desencertat considerar aquesta peça com la vertadera opera prima d’Antoni Miró. El caràcter inaugural de la seua carrera s’adquireix en aquesta obra, més enllà que pel mer criteri d’iniciar la sèrie temporal dels seus treballs, per constituir un intent incipient però clar de denúncia social, posicionament que ha sigut fonamental- ment característic al llarg de les sis dècades següents.
Aquesta primera crítica pot emmarcar-se dins de la influència que el cinema neorealista italià va exercir en la cultura espanyola dels anys cinquanta i primeria dels seixanta. A través de l’exemplificació del patiment d’un individu, es posen de manifest les crues condicions de vida que afecten les classes populars, especialment en el transcurs i després dels conflictes bèl·lics, així com durant les fortes crisis econòmiques. Aquest és el germen de la posterior alineació amb els objectius i modes pictòrics de la crònica de la realitat, encara que siga amb un abast més ampli en aquesta segona i més duradora instància: el de la societat de consum occidental.
El realisme és clarament patent en aquesta obra pel que fa a l’aspecte temàtic i també al representacional fins a un grau gens menyspreable. El tema es correspon amb el fet de donar visibilitat a l’alcoholisme com un efecte potencial de la falta d’oportunitats en els treballadors, amb la qual cosa es genera una escena en la qual es reflecteix melancòlicament un jove taciturn mentre beu. Està assegut sobre una cadira i recolzat en una taula, i sosté amb una mà un got acabat d’omplir, i amb l’altra, la botella de licor, a l’espera de tornar a omplir aquest recipient, la qual cosa deixa implícita la possible recursivitat del cicle.
Apareix el personatge en un interior domèstic essencial, amb mobles escassos i simples, i amb robes comunes, aspecte que confirma la procedència social del protagonista, que, capbaix, es debat entre acabar o continuar amb el procés d’intoxicació. Les pretensions de fidelitat a la realitat de la representació coexisteixen amb una dosi considerable d’expressionisme matèric, que és fruit de la utilització d’una pinzellada de traços densos i de l’ús d’una estratègia d’il·luminació molt contrastada i repleta de discontinuïtats.
Batega en aquest quadre, per mitjà d’un exercici d’esbós figuratiu, la confiança en el fet que la desesperança vital està al mateix nivell que els terribles patiments de la col·lectivitat oprimida. L’artista pretén denunciar-hi la situació més que fer una crònica sobre aquesta. S’aprecia ja en aquesta obra primerenca l’anhel per una societat més justa i la reivindicació de la contribució de la cultura com a mitjà per a aconseguir-la.
Aquesta voluntat d’anul·lar les injustícies socials s’ha mantingut al llarg de la seua carrera, com ja denotaven aquests primers treballs. De fet, com bé va apuntar Blasco Carrascosa, “ell es va decidir a pintar, ja en els començaments més primerencs, allò que el molestava, li desagradava o, fins i tot, el repel·lia. Es va decantar per un art de la denúncia, per mitjà de la que s’ha anomenat «pintura de conscienciació»”. Serà precisament central en tota la seua trajectòria aquest interès per activar en les consciències dels espectadors els mecanismes d’acció crítica contra els desaforaments que condicionen la nostra existència.
És molt habitual, de fet, en l’obra d’Antoni Miró que l’elaboració del missatge crític entorn d’un mal compartit es produi¨sca per mitjà de la representació d’un sol individu que pateix vitalment. Tal com va advertir Corredor-Matheos, aquest personatge concret “revela el principi o arrancada de l’actitud de l’artista davant de l’espectacle del món, contemplat com una cosa diferent i fins i tot aliena, però que ens implica irremissiblement”.
Santiago Pastor Vila
