Retrat de l’artista madur

Vicent Sanchis

A aquestes alçades del món, l’art i les pestes, és difícil arribar a conclusions definitives en qualsevol d’aquests àmbits. Fins a quin punt, doncs, podem afirmar que Antoni Miró és un pintor conegut i reconegut? Fins a quin punt, també, el seu art perdurarà, a causa d’aquest coneixement i reconeixement? La pregunta sembla frívola, però aquest és un neguit que s’ha mantingut constant al llarg dels segles. L’art, des que se’n té constància com a tal, o és reconeixement o és ben poca cosa. Potser aquesta és l’única clau de volta que l’explica. Perquè el concepte i les intencions han anat variant amb cada època i cada gust. I tanmateix, Antoni Miró malda més per ser conegut que reconegut. I això determina la primera gran excepció que l’afecta. De Miró d’Alcoi, per aclarir-nos i definir-lo, podríem dir que és un pintor “social”. Més preocupat per la funció cívica i artística, alhora, del seu art, que per la vanitat i els beneficis que se’n poden derivar. Quants artistes actuals es poden identificar amb aquesta bandera? Ben pocs. Almenys, ben pocs sincerament. I quan diem reconeixement, volem dir això exactament.

Antoni Miró és un pintor inquiet, dorment de dia i rampant de nit, que té els conceptes i les intencions clars com el seu ordre. És conegut? Per aquells que tenen inquietuds, i tant que sí. Malgrat ell. Perquè Antoni Miró és un gran tímid. A força d’edat mira, com pot, de superar aquesta barrera. I cal que ho faça. Perquè paga qualsevol pena. Cal projectar aquells que, en lloc de fum, podem fer la llum necessària en un mercat –horror, si ho llig ell!– absolutament desconcertat i desconcertant. Què és l’art teòric avui dia? Ben sovint, una verborrea amb pretensions de pirotècnia. Fa unes quantes dècades, en uns moments de foscor obligada entre nosaltres, Joan Fuster –qui, si no?– va mirar d’aclarir-ne els conceptes. A El descrèdit de la realitat podem llegir: “Poc ens hauria d’importar la fortuna ulterior del nostre art. Basta que ens ajude a viure i a morir, que ens done notícia de nosaltres mateixos i que ens ensenye de comprendre’ns, que ens console i ens esperone. La vanitat de pintar per als museus és massa recent en els nostres hàbits culturals perquè valga la pena de tenir-la en compte”. Després, hi ha hagut el silenci i el soroll.

Per això, necessitem l’analgèsic de la claror. Antoni Miró, per exemple. En les pàgines que segueixen aquest pròleg prescindible, podem pouar saviesa. Diu Miró, l’altre Miró, sobre el seu ofici, que ell vol productiu: “Pintar és fàcil; però pintar bé és enormement complicat”. Pintar què? Encara més, què és pintar. Pintar és “interpretar”. Interpretar realitats: “És la pintura com un immens calidoscopi que, quan gira, fixa les circumstàncies temporals i vehicula el coneixement circumstancial de cada moment”. Per a l’artista, sàviament madur, “l’art, i més concretament la pintura, és una manera precisa de parlar”. Antoni Miró no parla per no callar, perquè calla i encara diu que no calla prou. Parla per fer pensar. Deixa córrer les seues paraules, la seua pintura, per fer gaudir de la reflexió necessària en un món que vol millor. Pintura “realista”, doncs, per facilitar la reflexió i la presa de decisions? Sí. I no: “Encara que la meua pintura siga realista, no ho és mai del tot. Només imita, en alguns extrems i mesures, la realitat”.

De tot això, en podríem dir “ideologia”. És clar. Però, ai!, la ideologia, presa per les fulles com els raves, pot donar lloc a creacions estèrils, pretensioses, contraproduents i fins i tot imbècils. Per això, Antoni Miró hi contraposa una lucidesa d’arrel autodidacta: “Hem de continuar amb la denúncia [un substantiu que li agrada tan poc com agrada als sensats el mot nacionalisme] perquè les solucions esperades, i que puguen afectar totes les persones, mai acaben d’arribar. Denúncia, doncs, mentre calga, tant intel·ligent com ens permeten els déus. I amb límits límpids i fixadíssims: “L’adjectiu pamfletari podria tenir objecte, en algun cas, si l’obra d’art no assolira prou grau d’altura o de dignitat expressiva. L’estatus de qualitat ha de ser poderós i determinant”. Hi ha denúncia, sí, com a recurs necessari, que no arriba al pamflet, perquè les majúscules d’un art decidit ho impedeixen.

Al remat de tot plegat hi ha la gent, els destinataris privilegiats de l’art d’Antoni Miró, que reinterpreten la realitat interpretada del pintor com a darrer baluard que mire d’assegurar algun progrés. Compromís? Tot. Militància? No cal: “Si l’art és militant (amb alguna cosa allunyada de la teua personalitat i el teu caràcter, fins i tot els teus interessos), doncs no m’abelleix gens. L’art ha de ser compromès. No en tic cap dubte. L’art que no s’implica amb els problemes de la gent, o amb la realitat que ens envolta i que també ens succiona, o que no aposta decididament pels valors de la justícia i de la dignitat, no sé pas quina mena de proposta artística és”. La màxima utilitat de tots aquests colors fixats sobre la tela serà exactament que siguen útils, que facen pensar, que facen gaudir amb la reflexió, i que arriben a la màxima gent possible: “Amb això em considere satisfet i reconegut”. Finalment, trobem el pintor reconegut en la dimensió més exacta i necessària de l’aspiració.

Darrere de tot això hi ha una realitat local que pot permetre la projecció internacional. Al costat de tots els reflexos socials i racials que Antoni Miró ha sabut copsar, hi ha una àncora local, el seu poble, pel qual sent una passió devota: “Al segle XIX la suma col·lectiva fou una mena d’enginy, avui possiblement de difícil comparació. En el lloc més difícil, i amb les condicions de difícil adversitat, construïren, aquells alcoians, una realitat que hem heretat”. Alcoi, la gran xamba industrial valenciana: “Sincerament, crec que ser d’Alcoi és un gran regal. Ser d’Alcoi determina, també, un enorme compromís. Amb la terra i amb els hòmens. I un deute històric permanent amb tots aquells que ens precediren i construïren el poble que ara som i fruïm”.

Per això Antoni Miró treballa des del Mas Sopalmo, que no és un oasi creador, sinó una llançadora de pintures i papers. Un espai de llum fixada, nocturna i permanent, des d’on aconseguir les condicions òptimes de treball que el pintor necessita. La casa acollidora on ha rebut centenars d’homenots i donotes. El taller on fixa amb total disciplina la seua “producció”: “M’agrada pensar que soc un manobre. Un treballador, i que amb l’esforç de tants anys, a la fi he guanyat la consecució d’un ofici. Soc autodidacte i la meua procedència és el món del treball. Més que crear, preferisc dir que quan pinte estic produint”. Produint distorsions sàvies i guilopes de la realitat. Produint reflexió que porte a l’acció. Produint art que allibere plaers.

Recomane colors. Els colors del pintor que ha fixar rostres i carrers, paisatges humans i socials, ambicions que no acaben d’arribar a gestes. O potser sí. Però que, en tot cas, encara ho seran més si la “producció” del pintor assoleix el màxim cim a què aspira: arribar a tanta gent com permeten els condicionants que ell vol saltar: “El meu món veritable és la humanitat. I amb clara incidència en els altres, sense els quals la vida pròpia quedarà sense horitzons. I si faig un pas endavant, endavant, encara afegiré que la cultura és la realitat que dona sentit a la nostres vides. A partir de la cultura es pot construir tot allò que viu als nostres somnis. La millora substancial de les societats depèn de la suficiència d’un projecte cultural de mida ampla i generosa”. Amén. El descrèdit de la realitat? La represa orgullosa i transgressora de la realitat!

El millor epitafi per a Antoni Miró?: “Mai vaig fer vacances”. Ara, això sí, que el porten al barranc del Cinc. Al costat d’Ovidi i Isabel. On hi ha els déus de les aspiracions modestes i de les consecucions immenses.