A tall de nota preliminar (per dir-ho de qualsevol manera)
Vicent Aguilera Cerni
Pintar és un vici, i no dels menys perversos. Pertanyent al gènere que inclou els «voyeurs», l’anomenat art de pintar es fragmenta en diverses especialitats diversament culpables. Culpables de què? De mirar per l’ull del pany, en actitud ridícula clandestina, el suau esplendor d’una Venus col·locada amb una fingida descurança? De copiar objectes per a convertir-los en arqueologia? ¿D’immobilitzar monarques i bufons, borratxos i llauradors, albes i capvespres, mars i muntanyes, coses, éssers, situacions i estructures més o menys endreçades? Tot això és possible i impossible alhora, fins i tot mossegar-se la cua, l’onanisme, la pornografia o l’erudició. Les eixides són poques. Amb una golafreria de turistes que ha durat molts segles, s’han assaborit, massa, llibres i museus. Ja no queden herois, ni bagasses distingides, ni orelles tallades com Van Gogh. El passat ha deixat de ser necessàriament gloriós i li hem perdut el respecte. La cultura artística s’ha cansat, fins i tot, de fomentar el desfici.
Podria dir-se que els degenerats de la perfecció i la bellesa acaben refocil·lant-se amb mòmies inertes, amb personatges embalsamats que, ebris de formol, desafien inútilment els estralls del temps. Eixa és la feina de l’historiador, en un món on tots som enterramorts del passat inexistent i cronistes d’allò que ara sembla transcórrer fins esvair-se de manera fulminant. Com que la història no existeix, hem d’inventar-la o, almenys, conjecturar-la. I si el present és una impossibilitat radical (us repte a intentar concebre’l), caldrà acceptar que no hi ha diferència substancial entre el passat i el futur: senzillament, «no hi són».
Si fantasiegem sobre l'ahir, se’ns diu historiadors. Si ideem el pervindre, exercitem la facultat de somniar. En els dos casos, els intents d’imaginar el temps —per tal de donar-li una imatge— són la recerca d’un rastre sense faccions que, penosament, intentem configurar a mesura que les paraules van brollant del silenci.
Quan estem dient això, pensem en Antoni Miró i en el conjunt de recursos (personatges, tipologies, procediments, evocacions, simultaneïtats, concordances o discordances) que utilitza en la major part de les seues obres, amb afany necessàriament ple de significats. Li agraden les cites acoblades amb diversa incongruència. La història és el seu ull del pany. Es un distingit voyeur i maneja les tisores amb desimboltura, la qual cosa li concedeix eficaços títols de propietat en les evolucions de la «crònica de la realitat», cosa que resulta bastant òbvia. Tanmateix, aquesta constatació ens sembla insuficient. El seu historicisme, responent a una poètica d’allò temporal, s’ha ficat en l’entrebanc i el vertigen d’una transcendència intuïtiva que li permet eludir qualsevol responsabilitat. És un viatger en el temps. L’experiència d’allò que ja ha fet no és per a ell l’erudició sense sentit. Els magatzems monogràfics poden ser fragmentats amb la destresa del carnisser o del sastre. Juga amb ingredients explosius, que en un no-res poden escampar les seues pelleringues esmicolades. Per què? Doncs perquè eixe divertiment, sense «hui», sense «demà», és un «big bang» l’esclafit del qual uneix l'ahir i el demà en un tot continu о il·limitat, literalment infinit, és a dir, «etern».
Conseqüentment, Antoni Miró, a força de ser un voyeur de la cultura artística, és també una espècie de suïcida, com el terrorista a qui explota a les mans la bomba amb la qual somniava de subvertir l’ordre del món, la seqüència de l’abans i el després, dels rellotges, del passat, del present i del futur. Però el «hui» —artefacte per a la destrucció en buit del que ja ha esdevingut— defineix de manera imprevista —i sense escapatòria possible— el regnat de la utopia, d’allò que, per definició, no és enlloc.
Mai no perdonaré a aquest venturós Antoni Miró l’enredada en què m’ha ficat amb la historicitat de les seues obres. Així, allò més prudent seria emprendre la més vergonyosa de les fugides. Ací resta l’embolic. I «campi qui pugui».
