A Antoni Miró

Vicent Aguilera Cerni

Les obres recents d'Antoni Miró plantegen el conjunt problemàtic del realisme social. Això és, alhora, dir poc. D'una banda, hi ha la crònica d'uns fets immediats, de vegades tangible, sempre feridora; d'altra altra, hi ha la crítica que comporta un judici moral i una crida per al despertar de les consciències. Per tant, este tipus de realisme implica una postura compromesa i en els antípodes de la neutralitat, amb el benentès que les activitats anomenades «neutrals» són la coartada amb què els funcionaris d’allò establit intenten encobrir la seua adhesió.

Que el treball d'Antoni Miró pertany al camp de la cultura compromesa és una cosa tan evident que no cal esmentar-ho. La veritable qüestió que suscita és de tipus lingüístic, ja que el realisme social pel que fa a la crònica d'esdeveniments i crítica de successos només serà vàlid si aconsegueix o supera un mínim nivell qualitatiu i s'acosta a l'assoliment d'una comunicació eficaç. En aquest sentit, és notable l'esforç de Miró. La claredat de les imatges, l'actualitat del seu repertori iconogràfic, la relació entre el signe i el fet que reflecteix, la intencionalitat i el procediment tècnic posat al seu servei per aconseguir que les obres siguen accessibles el situen en un lloc destacat dins dels artistes espanyols que intenten connectar amb la realitat de manera activa, bel·ligerant i positiva.

És a dir, per a Antoni Miró l'art producte històric és un instrument per a transformar la història. Encara que no tinguera altres valors al seu favor, amb això n'hi hauria prou per a justificar-lo.