Antoni, Antonio, Miguel i Federico
Valentin Balanovskiy
Com retratar una divinitat si és incorpòria i inexpressable? No es pot representar com un home, ni com un animal, ni com un arbre, ni com una roca... Els mestres del passat i del present intentaren resoldre aquest problema de diferents maneres. L’essència d’aquest dilema radica en cóm representar, a través dels mitjans artístics del terreny de la dansa, les paraules o les imatges, alguna cosa que expresse la idea de divinitat. D’aquesta manera, si el mestre ho aconsegueix, el lector, l’oient o l’espectador podrà realitzar el viatge que el porte a descobrir aquesta idea, utilitzant la seua obra com a punt de partida.
En el món de l’art, una de les formes més comunes de representar la idea de divinitat és la imatge de les mans, ja que aquesta divinitat és una font de creació de l’univers. Si això és així, aleshores podem afirmar que Antoni Miró, en realitzar una còpia plàstica de la mà d’Antonio Gades (el gran mestre de la dansa espanyola), d’una manera conscient o inconscient, va elevar el llegendari ballador a l’estatus de divinitat. No obstant això, tenia realment motius fundats per a fer-ho?
Pilar López, directora d’una famosa companyia de dansa, els alumnes de la qual portaren la glòria a les coreografies espanyoles, fou la primera persona en adonar-se que el jove Antonio Esteve Rodenas era un extraordinari ballarí. Ella li va posar el pseudònim de “Gades” a Antonio, que va entrar a formar part de la companyia al setze anys, i va resultar ser una profecia. El fet és que, segons diuen, li va posar aquest pseudònim perquè l’estil de dansa d’Antonio era molt semblant a l’estil deis balladors de Cadis o “Gades” en llatí. Però, és aquesta interpretació una explicació de l’essència de tot el que Antonio va crear ais escenaris? Sincerament, crec que no. L’explicació més probable és que li posara aquest pseudònim en honor a Hades, antic déu de l’inframón, déu de la saviesa, la riquesa i l’eternitat. A més, cal destacar que existeix un estret vincle entre Hades i Cadis. Segons conta la mitologia grega, l’inframón es trobava a algun lloc llunyà de l’oest, allí on es pon el sol. En l’època de l’antiga Grècia i també dels seus successors, els bizantins, es creia que Cadis era la fi del món i que, més cap a l’oest, ja no hi havia res, cosa que ens podria suggerir l’existència d’una certa proximitat topogràfica entre aquesta ciutat i el regne d’Hades. Per tal cosa, encara que no sabia que el talent del seu alumne el convertiria en un geni de rellevància mundial, Pilar López sí que va veure en Antonio Gades a un ballarí semblant als antics déus. Encara que, també és veritat, no va entreveure un ballarí angelical, sinó més bé un ballarí amb aires demoníacs, ja que l’element del flamenc no és la brisa suau, sinó el foc.
L’exposició de l’artista Antoni Miro, antic amic d’Antonio Gades, ens ajuda a entendre millor la relació d’aquest gran ballarí amb la divinitat. L’artista ha dedicat 24 litografies a aquest llegendari geni de la dansa. No obstant, resulta complicat afirmar que l’exposició corresponga exclusivament al gènere de les belles arts. Antoni Miro va voler desafiar les veus del món del cinema que pretenien enaltir aquest gènere artístic com el més sintètic i va decidir unir en una sola idea, la poesia, la dansa i els gràfics. En aquest aspecte, es va mostrar com un veritable fill de la seua terra, perquè en la cultura espanyola, inclòs el món de l’art, existeix una forta tendència a la síntesi (i en eixe aspecte el poble rus i l’espanyol són molt semblants). El mateix ocorre amb aquestes litografies: no sols les uneix l’estil de l’artista, la personalitat d’Antonio Gades i la filosofia de la dansa, sinó també la poesia de Miguel Hernández, a qui pertany el poema “Vientos del pueblo me llevan” que també forma part de l’exposició. Les 24 primeres línies d’aquest poema formen el nom de cadascuna de les 24 litografies. El resultat de tot açò és una exposició on es presenta la il·lustració dinàmica d’un text o, si se li pot dir així, un escenari i, en aquest sentit, seria semblant a les pel·lícules animades que hi ha sobre la vida i el treball del magnífic ballarí i coreògraf. No obstant això, el més interessant quedaria obert si explorem l’escenari que Antoni Miró ofereix a l’espectador.
“Vientos del pueblo me llevan” és un poema del cicle de poemes de Miguel Hernández arreplegats davall el títol de Viento del pueblo, que comença amb una elegia dedicada a Federico García Lorca. Però, que uneix Lorca amb Antonio Gades? Doncs que els dos, d’alguna manera, són mediadors de la divinitat, ja que en el món cristià el poder de resurrecció és un dels principals atribuís de la deïtat. D’una banda, Federico García Lorca, en encercar la cultura dels gitanos andalusos, va contribuir al renaixement d’un antic gènere del romanç espanyol i a la recuperació d’una tradició interrompuda de competicions d’artistes dedicats al folklore. D’una altra banda, Antonio Gades va ressuscitar l’art del flamenc i li va donar una nova vida, enriquint-lo amb el ballet clàssic europeu i la dansa moderna. Gràcies a ell i als seus amics, el món sencer començà a sentir la passió per aquest fervorós ball.
Per descomptat, als espectadors russos, com que no estan immersos en el camp imaginatiu de la cultura espanyola, no coneixen totes les subtileses de l’art del flamenc i no comprenen la importància de tot el que Antonio Gades va fer pel seu país i el seu món, els resulta molt difícil entendre la visió artística d’Antoni Miró. Ell però, al igual que un bruixot, aconsegueix que els visitants, encara que tan sols vegen unes simples litografies, puguen utilitzar la seua obra com a punt de partida perquè els seus esperits comencen el viatge que els portarà a descobrir la idea de divinitat que ens transmet l’art d’Antonio Gades.
