L’art Antoni Miró: per entendre la utopia

Silvestre Vilaplana

L’art d’Antoni Miró és un cos nu, incitant, acaronat pel desig, despullat entre colors terrals, obscè en el goig deliciós de l’anonimat, és el silenci de la nit envoltant el Mas Sopalmo i una música que s’estén i guaita juganera per les cambres laberíntiques de la casa, és una senyera sobre els murs i dins de l’ànima, és el vermell encés dels boscos en flames i la serenor d’un paisatge en blanc que ningú no ha vist encara. És el crit de les veus dels pobles demanant la justícia que els poderosos delmen i envisquen amb vermells de dolor, amb els daurats podrits de la tirania del dòlar rosegant-los les entranyes. Són els pidolaires que esdevenen les estàtues més tristes i honorables davant d’edificis senyorials que els observen plens d’indiferència. És la innovació, la pinzellada delicada, la fondària inabastable de la creativitat. És un Alcoi de costeres i ponts xiuxiuejant la seua aroma de pedra, de timó i de fàbriques en cada tela. És la mirada distant, calidoscòpica, que es concentra en l’espectador d’un museu, de vegades atent o de vegades indolent, vacunat de buit davant de tanta bellesa bastint una perfecta metàfora dels qui travessen la vida. És el sant i senya dels justos contra la guerra, a favor de la llibertat, blasmant tortures, defensant drets i llengua, oposant-se a retallades, assenyalant dignament, vívidament. És el cor delator de les misèries de les quals tots en som culpables, és l’anhel de la gent als carrers, cos a cos i lluita a lluita. És l’escaquer configurat amb els colors apagats i els crits dels qui anhelen fer possibles els carrers de Palestina, és un ocell volant sobre els nínxols inacabables dels gratacels de Nova York, la dalla invisible que els sotja amb els pigments dels presagis més foscos. És un poblat humil de l’extraradi on encara s’amaga la il·lusió per la vida. És una crònica dels dies i dels mons encara per explicar, és la dansa de Sol Picó amanyagant el vent, transformat el cos en el millor pinzell per despertar els sentits. És una primavera àrab de rostres bruns i una primavera valenciana de joves rebels a qui deixar-los el llegat, és un munt d’estelades al vent i el pleonasme d’un policia sense dignitat. Són els retrats de rostres austers d’aquells que ens han guiat i encara ens acabdillen, dels que ens llegaren els versos, l’art, la música i el valor inapel·lable de la paraula dignitat, aquells de qui sentim orgull per saber-nos dels seus, sempre i malgrat tot. És l’obra que va voler ser silenciada als carrers de Gandia, una història celada que es rebel·la i es torna espill de la vergonya, rosa de paper, consigna secreta com un vers de Estellés. És la mirada de les dones, desesperada, captiva, intuïda rere un burka uniformador que es fa divers en un arc de sant Martí de silenci i esclavatge. És el somriure i l’estima incondicional d’Isabel- Clara Simó. És un cresol de les aromes del món filtrades a través d’un pinzell detallista, és un llenguatge per descobrir en la galàxia acoblada de cada col·lecció. És el buit que deixa el joc de l’amor perquè el mar l’òmpliga de reflexos i aquest mateix marc que, més tard, la nit entremaliada silencia per oferir intimitat als amants. És el reflex de les velles guerres i el ressò de les conteses que vindran, dels crims que ens esperen si no reaccionem, és l’oportunitat d’entendre la utopia i fer-la possible. És París i els llargs passadissos del Louvre, un ressò de Cuba i les pupil·les orgulloses del Che. És el diari minuciós que preserva ocult l’alè de cada dia, l’essència subtil del tresor de la vida. És l’escultura al final d’un pont que sempre entristeix i que alhora conforta perquè ens recorda aquell qui està absent però també està present. És la màgia dels objectes simples esdevinguts llegenda sobre la tela, és l’admiració dels mestres i els homenatges en intertextualitats delicioses escampades com esquitxos a través del temps. És una bicicleta que espera. És arquitectura de metall de solidesa expressiva, el vidre que reflecteix la falsedat del món i la nostàlgia d’uns núvols que ens fan imaginar que vides distintes són possibles. És la perfecció derruïda del record de Grècia, tot allò que va ser i encara resisteix. És la força irredempta de Sofia, banderes d’insurrecció aixecades als cels, desafiants, envanides, alimentades amb la desesperança dels pobles que no es rendeixen. És un poema triomfal d’Espriu damunt abismes guardadors del mal. És l’esbós d’un moviment, la subtilesa d’un gest que sosté als llavis la tensió vibrant d’un moment de passió i deler. És la imatge que transcendeix i deixa cicatrius en la consciència. És la paleta i el dubte inefable de si és una pipa. És l’enyor apamat en el tors nu de Gades. És un poema sense paraules, el fuet que esperona les restes d’humanitat que atresorem. És la perfecció i la fragilitat d’un cos davant de la barbàrie del món. És la fortalesa indestriable del grup, la festa d’una declaració de principis, una germandat de braços aixecats davant d’un enemic que sempre és el mateix malgrat les diverses disfresses amb què s’oculta. És el silenci que significa i arrela ben a dintre, que neguiteja i omple, que acompanya i fascina, que delita i alhora fereix. És el crit desesperat de l’Amèrica negra, la sinceritat en cada pinzellada com un jurament de sang, un tribut al futur que prospera dolçament en la saba de l’orgull d’una història i unes síl·labes. És l’estrella d’un nord sense recança, la brúixola constant que no es desferma, la llum distant sense naufragi de quan es fa fosc en la renúncia. És reivindicació. És la memòria i el cor de l’Ovidi bategant, els tons malenconiosos del capvespre infiltrant-se en les galeries, besant i acomboiant els edificis que preserven la creació. És el canemàs d’un univers que fa olor de textures per on se sent el gemegar terrífic dels astres. És un símbol que s’aixeca i mil que en són destruïts, la iconoclàstia dels qui saben la veritat. És una fantasia nodrida de present que respira amb les veus discordants de món. És la bala d’un franctirador que treballa les nits, sense precipitació, deixant-se cada gota de sang sobre el llenç. És el joc de les perspectives i la referència inabastable de l’avenir, els nens somrient als carrers de Marràqueix i les cares deformades per la por i pel plor. És la il·lusió d’una Ítaca, les escultures tan perennes com les conviccions, és un afecte generós, és la balma que abraça l’ahir amb tots els demà que vindran. L’art d’Antoni Miró és la veu, la mirada, la provocació, l’esperança, la precisió, el coratge, el compromís, la bellesa de la quotidianitat, l’art d’Antoni Miró és l’ART.