El retorn a les muntanyes

Salvador Jàfer

(Per a Antoni Miró)

TORNEM a les muntanyes amb el cor dins el puny,
amb el cor a la mà esperem la derrota.

Qui haurà anat tan lluny com el nostre desig?

Per a qui haurem escrit en les línies de foc?

La sang de la gasela rajava dins la copa,
bevíem en la copa l’esclat de l’horitzó,
dagues, metalls forjàvem per salvar el secret.
No ens podran atuir. Les venes que llueixen
com els ulls al migdia resisteixen l’atac.

Corre, vine, escondeix-te al meu recer de llum,
ve una boira de pètals que ens perfuma la pell.
Hem pujat solitaris al cim de tots els caminants,
ens segueixen les dames en nits de diamants,
prínceps i rapinyaires, sapastres i donzells.

Eixiu, salteu, la nit és l’esperança!

Aquesta terra ja no és la nostra, però vénen
missatgers dels laberints del cel. Creixen les ones altes,
les roques són safirs, retalls del cor, llampecs de la mirada!
El present bota foc al molt estrany diari
on ens han vist dansar sobre els segles dels segles,
perquè no som d’avui, ni hem pertanyut al mai

sinó a la impermanència.