Antoni Miró: imatge crítica

Rosa Martínez de Lahidalga

Mirades bastides, acoblades, carregades de contingut crític. Pintura feta d’imatges arrancades d’una crònica quotidiana i de la història del poder i de la cultura. Llenguatge articulador d’un pensament rigorós i visiblement objectivat. La pintura d’Antoni Miró és, per si mateixa, una mirada i el seu contingut un món de significat que es basteix sobre un món de mirades.

La seua prodigiosa iconografia es troba farcida d’objectivacions al·lusives a l’abús de poder, a l’opressió, a la humiliació del sexe pels diners, a la passió desencadenada de la guerra, del dolor i de la mort. Antoni Miró tria la imatge adequada per al seu impactant missatge visual, de vegades dels “massmedia”, però se serveix també de la figura històrica, del símbol encunyat en el temps i, fins i tot, d’uns altres d’assimilats per la cultura popular. Celada de cavaller, les restes d’un plomell, l’àguila, fragments d’armadura, bandera revòlver, puny... són elements gràfics que intervenen en l’obra “Repressió sí, cultura sí”, que desenvolupa entre 1982 i 1985.

El pintor intervé en la selecció prèvia de la imatge, en la seua classificació, associació i projecció, de manera que idea i imatge s’hi mostren unides en un indiscutible missatge racionalitzador a través del qual el conscient i l’inconscient col·lectiu queden reflectits.

Hi apareixen imatges descontextualitzades, al servei d’una iconografia pop que fa del convencionalisme realista una experiència visual activa i contemporània. L’artista assaja nous procediments de lectura entre el material seleccionat i mira de desentranyar, mitjançant una peculiar articulació, significats nous. El fet que els elements s’hi donen prèviament no redueix aquestes imatges a una simple combinatòria.

“Pinteu pintura” és el nom donat per Antoni Miró a l’obra que realitza des del 1980. Pintures, gravats, cartells, metal·lografies, a través de les quals ha desenvolupat temes com ara “Les mirades”, “Els cossos”, “Les mans”. En tots hi havia un element iconogràfic centralitzador d’intencions, al voltant del qual giraven conceptes i interpretacions d’una ment sagaç i d’un ull penetrant.

Antoni Miró va nàixer a Alcoi, Alacant, el 1944. Viu i treballa al Mas Sopalmo. Autodidacta, pintava des de ben jove. Tenia setze anys quan va obtenir el Primer Premi de Pintura de l’Ajuntament d’Alcoi. Als vint-i-un anys va fundar el Grup Alcoiart i el 1972 el grup Denúncia. En un principi va desenvolupar la seua activitat artística amb sèries com ara “Les Nues”, “La fam”, “Els bojos”... L’any 1969 realitza “Vietnam” i “Mort”, el 1970 la titulada “Realitats” i “Home”, “Amèrica Negra” el 1972, i el 1972 “El Dòlar” és protagonista.

L’obra d’Antoni Miró és un compendi enciclopèdic d’”Art i Història” en una combinació de signes, símbols i gestos que configuren una visió acusadora i de denúncia. Les tècniques que utilitza no són pas tradicionals, com tampoc ho són els estils que hi fa servir.

Fa ús del “pop art” i de l’”op art” i, fins i tot, del “cinetical art” en la manipulació d’imatges i experimenta tècniques i procediments amb els quals aconsegueix una plasticitat amb condicions d’eficàcia suficient en el pla comunicatiu.

La lluita per la cultura presideix la seua intencionalitat plàstica. “És un art amb intenció de servei humà”, ha afirmat Antoni, a qui preocupa la incultura de la gent. El plantejament li exigeix comunicar-se de la manera més directa intentant no caure en el punt límit que l’invalide per a seguir pintant.

En la seua “Pintura objecte” conjuga fragments de quadres de Velázquez, de Picasso, Mondrian, Miró, Dalí, El Bosco, Tiziano, Goya, Bacon, Magritte... al servei de qui fa filosofia sobre l’art mateix i sobre les seues múltiples connotacions amb una extrema economia expressiva. Fa tisorades, talla, superposa i oposa, acolora i fa “collage” de la Pintura amb la “seua” pintura. Pren de la primera la imatge que l’Art va donar, a través dels temps, al Poder i entra en el cervell de Velázquez amb ulls de Miró i geometries renaixentistes.

Antoni converteix el missatge en “massatge” a la manera que ho va entendre Mac Luhan i amb el agita, satiritza, acusa, flagel·la i crida les consciències.

En l’escultura en bronze que titula “Home de ferro”, realitzada el 1970, volum i densitat serveixen a una megalòmana construcció figural en trànsit de desintegració, a mitjan camí entre el colós i la màquina del poder. El 1968 havia traçat ferros retallats en l’espai i el 1972 “Home i dona” en alumini, ofereix una estructura prismàtica a manera de mural, sobre la denúncia de realitats que oprimeixen l’home. Potser per això utilitza la imatge gràfica, la perspectiva del cartell o del panell publicitari del consum, tot donant una visió i un judici sobre els grans genets que cavalquen sobre la humanitat.

En la seua pintura la comunicació ens arriba, com en els gravats, en les metal·lografies i en les escultures, en una perspectiva atenta als codis perceptius i comunicatius més simples i populars. Hi predominen les gammes de color inherents a les arts industrials. Color directe, pur, depurat i tens. La imatge que fa servir, planimètrica i recursos disponibles de perspectives i esgrafiats.

Antoni Miró pinta en solitud. Primer és la idea que sorgeix en la seua ment. Després vindrà la documentació en llibres, periòdics, revistes... sobre allò que desenvoluparà, i en el procés poden passar setmanes, mesos... Després intervé el dibuix i fa esbossos i superposicions i combinacions fins a arribar al punt en què la idea conclou el seu procés de realització en la plasmació d’un discurs historicoconceptual i visual. “Tarde molt en l’elaboració definitiva, és un concepte d’honestedat”. Com ha assenyalat Vicent Aguilera-Cerní “su trabajo pertenece al campo de la cultura comprometida, que en el terreno de la plàstica aspira a conseguir una comunicación eficaz”. No hi ha dubte que aqueixa comunicació, de vegades impositiva, l’assoleix plenament en virtut de l’empremta amb la qual encunya un estil d’associar les imatges que el fan rotundament identificable.

Antoni Miró, és fidel al treball i a l’esforç permanent. El seu abocament a les finestres de la història i de l’art comporta una assumpció de situacions i d’accions que la seua retina, peculiarment calidoscòpica, fixa i esquematitza amb rigor conceptual. La vocació artesanal, metòdica, garanteix un acabat perfecte.

En l’obra d’Antoni Miró el tractament de la imatge admet la seua fragmentació, la seua seriació o projecció il·limitada. Quant a la gamma de color que usa a partir de la dècada dels vuitanta és menys restringida, pel fet que la imatge l’obté mitjançant procediments de tintes planes.

Materials, fotografies de fotografies, paper, motius estilístics, són elements configuradors d’aquesta imatge convertida en mirada que és la seua obra. Potser per això la seua comunicació s’imposa i es nega a ser penetrada. El missatge és categòric i parla amb llenguatge actual sobre temes dominants de sempre. Collages, desajustos, matisos, formes i signes, figures. Tot es troba a disposició del creador per a aconseguir un producte plàstic visual dotat d’un nou sentit executor d’una nova plàstica.

L’artista assaja nous procediments de lectura entre e material seleccionat i mira de desentranyar significats nous. El fet que els elements s’hi donen prèviament no redueix aquestes imatges a una simple combinatòria. La relació és de motius, de tècniques i de materials i tot això dibuixa una rigorosa metàfora. La vivacitat plàstica, la seua qualitat d’estímul imaginatiu és el motor que sosté la creació artística d’Antoni Miró i el repte permanent que té plantejat la seua obra.