Antoni Miró, pastor d’imatges
Rafael Acosta de Arriba
Recorde la primera vegada que vaig entrar en contacte amb l’obra d’Antoni Miró. Va ser a finals de 1996 quan vaig tindre en les meues mans el catàleg de la seua «Suite eròtica», un grup de 20 aiguaforts que recreaven l’art pictòric grec dels segles X al V abans de l’era cristiana, és a dir, la creació plàstica de la Grècia clàssica i arcaica que ha arribat fins a nosaltres en gots i àmfores de ceràmica i alguna escultura. La meua impressió va ser tornar, una vegada més, a meditar sobre la recurrent empremta de l’antiguitat clàssica, no sols en les arts plàstiques sinó en altres ordes culturals, sobre l’època actual, sobre el present.
La força de l’occidentalitat quedava esplèndidament recollida en els mediterranis gravats de Miró, una apropiació contemporània de l’estil i de l’esperit que va animar a aquella cultura extraordinària. La sensació que em van causar em va portar a incloure aquesta sèrie en la cita i en el pivot reflexiu d’un assaig que vaig escriure després sobre la presencia del cos humà en les arts a través dels temps en la cultura occidental.
En mi havia quedat sembrada la curiositat per l’obra de Miró. Poc després un amic escriptor em va regalar un llibre sobre la pintura valenciana fins als vuitanta en què hi havia pàgines dedicades a Antoni Miró que el situava en un primer nivell del quefer dels plàstics de Valencia.
Per a la meua poca fortuna, en els dies que Miró exposà per primera vegada en Cuba, en 1997, a la galeria 23 i 12 del Vedado i en el Museu Guayasamin, em trobava en Santa Cruz de Tenerife, impartint un curs de postgrau en la Universitat de la Laguna. Resultat: ens creuàrem sobre l’Atlàntic i no vaig tenir contacte amb la seua exposició. Un xicotet però bonic catàleg va quedar com a testimoni del seu pas per L’Havana.
El tercer moment d’esta relació a distancia va ser l’any passat quan un amic comú va entrar a la meua oficina acompanyat «d’un artista espanyol» i em va obsequiar amb un catàleg d’Antoni Miró. Sense saber que l’acompanyant era el propi pintor, en algun moment de la xarrada vaig declarar les meues afinitats amb el que coneixia d’aquesta obra. Davant l’obvi desconeixement -la meua asintonia, diguem-ne- el nostre amic comú em va presentar a Antoni Miró i tot va quedar aclarit. Finalment coneixia Fautor deis aiguaforts que tant m’impressionaren. L’epíleg d’aquesta grata trobada va ser la concertació de voluntats per a l’exposició que avui presentem als públics Cubans al Centro Wifredo Lam.
Antoni Miró és un pintor d’un profund estil humanista. Diria que és un dels trets principals de la seua obra. Diversitat de temes i de tècniques, però, per damunt de tot, l’home. Aquest és el seu gran tema. La sort de l’esser humà, els seus avatars, les desgràcies, els plaers, la vulnerabilitat davant els excessos de la política i de la història. I és que l’obra d’aquest artista està feta de temps, és temps.
Antoni Miró és un artista que maneja molts llenguatges, codis i tècniques: la classicitat, el pop-art, el conceptualisme, el foto collage, l’abstracció, la postmodernitat, però sobretot la figurativitat. Sobre aquest últim llenguatge diria que posseeix un domini molt particular. Excel·lent dibuixant, expert en les tècniques del gravat, escultor, ceramista, pintor, Antoni Miró és un inesgotables creador d’imatges, un versemblant artista plàstic amb un gran reconeixement dins i fora d’Espanya. El seu concepte de la bellesa diferix del tan repetit per Jeanne Moreau «la superfluïtat que ens cal». Miró alça altres referents de la bellesa.
L’erotisme i, per tant, el cos humà, és un dels seus temes obsessius i en que, al meu entendre, aconseguix un dels seus més alts resultats creatius. Per a Miró l’erotisme és una eficaç forma d’autoconeixement de l’home, d’introspecció lúcida diguem-ne, i, en aquest sentit, el re-inventa una vegada i una altra. Un delicat imaginari de la sexualitat, un voluptuós acostament, al cos i al sexe, pot indagar-se a través de la seua prolifera obra. És en el seu tractament de l’erotisme se’m revela el gran comunicador que és aquest artista.
La política és un altre dels seus temes dominants. La crítica a la violència de la colonització imperialista, la dignificació de la imatge del Che Guevara com a figura emblemàtica de les lluites per les causes deis països pobres i en vies de desenvolupament, la impugnació, finalment, de tota iniquitat en matèria de política, són elements visibles en la creació pictòrica i gràfica de Miró. Diguem-lo amb moltes menys paraules: Toni Miró és un intel·lectual de compromeses posicions d’esquerra, un permanent denunciador i crític de les injustícies socials de la segona mitat del segle XX.
Que l’any final del segle i de mil·lenni puguem apreciar aquesta mostra antològica és un vertader plaer per als públics Cubans. Miró és, a més, un amic de Cuba i un autèntic admirador dels principis sobre els quals se sustenta el projecte polític de la Revolució Cubana. Amic-germà, d’Antonio Gades, un altre gran de la cultura espanyola i contemporània, Toni Miró s’acosta a la nostra cultura amb el batec de l’amistat. El seu desig d’exhibir novament en L’Havana, parla d’aquesta preocupació per bastir ponts entre el seu art i els nostres públics. L’exposició, una vegada concloga l’estada al Centre Wifredo Lam, començarà un itinerari per galeries d’altres províncies. Per si no fóra prou, el total de les peces (mes d’un centenar) seran donades a institucions culturals cubanes.
La incansable faena creativa de l’artista valencià ha portat el fruit del seu art des del seu natal Alcoi fins als més distants punts geogràfics. Pastor d’imatges que han transitat des d’un inicial expressionisme figuratiu fins al neofigurativisme de fondo alé social, la seua poètica ha inclòs temes dispars però sempre tenint l’home en el centre de les seues obsessions. La seua manipulació crítica de la iconografia de la publicitat més comercial és una forma intel·ligent de denunciar a través de l’art, exercici combinatori que mou a la reflexió. Art enginyós, poguera dir-se, però preferiria la més objectiva classificació d’art amb un clar propòsit mobilitzador contra els irracionals processos de drogoaddicció dels mass media que pretenen adormir l’home finisecular amb una pluja de productes seudoculturals de fàcil consum. Art irònic, art que aposta per impressionar el públic per a mantenir-lo alerta. Una temptativa d’apel·lar a la intel·ligència humana perquè desperte el son que significa la idea de Progrés, un dels grans mites de la modernitat.
La seua etapa recent, la que alguns crítics han definit com iniciada i transitada en els noranta, recorre a la temàtica eco social, a la denúncia de la falta de consciència de les societats industrialitzades davant els gravíssims problemes de medi ambient i la preservació de la natura. Sens dubte, sense abandonar per complet altres temàtiques recurrents com el lligam amb l’erotisme i l’adoració al cos femení. Miró ha sigut i és un cronista de les nostres dramàtiques realitats, posseïdor d’un estil i una delicadesa que enaltixen la funció comunicant i que no permeten que el contingut o el tema desplacen la factura de l’obra. Antoni Miró ha aportat un considerable conjunt d’arguments-imatges a la plàstica espanyola (i valenciana) contemporània.
No m’agrada l’adjectiu «coherent» per a una obra i ni tan sols per a un creador, pense que és una paradoxa vincular l’agònic, caòtic i febril acte creatiu a la disciplina de la coherència, per tant, ni l’obra ni l’home que és Antoni Miró em resulten coherents, el que sí ha sigut el valencià, i això no puc evitar dir-ho en aquests apunts, és un home fidel a les seues idees, a la seua manera d’entendre i aprehendre el món que li va tocar viure. La seua obra, ha sigut una seriosa i intensa temptativa de lliurar-nos les seues obsessions humanistes, de lliurar-nos llampecs i indicis del món actual perquè penetren en les nostres pupil·les i habiten les nostres ments, de lliurar-nos generosament la seua mirada.
