Antoni Miró: ara per nada
Pep Bataller
Ara és els anys que hem consumit des del 80. Comença quan, amb un imperatiu impertinent, el pintor aconsella pintar pintura a un gremi en desbandada. Un gremi, el de la seua quinta, sospitós de desficis, contaminat de victòries socials; aclaridor, quan tantes ignoràncies. Un col·lectiu, aquell, que encapçalava emblemes i espentejava idearis, i que, arribat el temps, s’espolsa l’antigor i mira d’escampar-se en sortides totalment netejades, pròximes a un pacifisme plàstic desinfectat, amb el desig extern d’un ofici curricularment nou. Un ofici senyor per a un producte net i homologable. Com cal, en un país normal per als polítics, i en un temps d’optimisme obligatori, i en una societat que fa vacances.
D’això en diran, alguns, evolució. Perquè és humana la condició de l’home, i el món és llarg, i l’art una manufactura tolerable. I en aquest clar disseny de competències, pintar —ni fer paraules— no compromet gran cosa.
Parlàvem, però, d’aquell imperatiu llançat contra corrent. Pinteu pintura. És a dir: recordeu-vos-en.
I això vol dir dues coses: acceptar la pintura com una artesania antiga i raonable, no neutra, no sacral, siguen quins siguen els vents que la sacsegen; I no fiar-se’n cegament quan la sociologia dictamina paràmetres de tolerància paternal.
Antoni Miró, amb referències morals no acomodables als eslògans en alça, s’encabota i camina l’antic camí dels bous. No és d’ara que li ve la discrepància de la cosa oficial ni una molt preferent afició cap a la metodologia de la Història. Ni la praxis de manipulador cruel quan les imatges col·lectives en són el punt de mira referencial. Això és el seu bagatge, de fa dies.
Però la història camina fortament i ens calen les argúcies per tal de continuar en el viatge. Altres s’han inventat robes portàtils i a Toni li calien refugis personals ja coneguts, la mateixa mirada corrosiva i esmolar una mica la ironia.
Segurament per fer més digestives les imatges i el llenguatge més pla, més a l’abast de la moral de grup i la didàctica de l’espai públic. Per descansar el cos i fer-ne una aventura lúdica, amb desvergonya de reflexions plurals, des d’una càrrega de sentiment antic i útil encara.
També, perquè la urgència del discurs és menys salvatge, ara, i més sofisticada, diluïdes les problemàtiques de sempre en l’avorrida tasca d’esperar aclariments difícils d’aclarir, no enfront sinó a la vora de la normalitat.
I en això estem. Certament l’obra d’ara —de l’ara que ens ocupa— manifesta com mai la ironia aplicada. La tan particular antologia que proposa el pintor, el mestissatge del roig gentil i el negre geogràfic, la síntesi convicta dels idearis vells, les connivències ocasionals que al llarg de la pintura s’hi demostren, serien, sense el badallet fresc de la ironia, una pretensiosa lliçó de formalisme. I res no li és més estrany al formalisme com aquesta troballa d’una eficaç manera de mirar, més lleugera d’ofici, més particularment satisfactòria i igualment compromesa.
Pintor en carn capaç, ara per ara, d’arriscar-se en les fronteres esvaroses, lluny, en la heterodòxia de la tribu, Antoni Miró ens oferta el fet públic de l’art. Imperativament, com els qui manen.
Mireu pintura. Reconegueu-vos-en en cada passa.
