Antoni Miró, obra recent

Néstor Novell

Parlar de l’obra recent d’Antoni Miró no deixa de tindre un cert grau d’ironia, una més, d’aquesta au nocturna que aprofita la nit tranquil·la en el silenciós i apartat mas de Sopalmo per a treballar incansablement, amb un volum de producció més pròpia d’un jove inquiet que d’un honorable senyor major.

La seua obra recent són centenars de quadres que evolucionen a partir d’unes idees matrius al si de determinades col·leccions. El ventall desplegat en un joc de colors, textures, tècniques i enfocs, conformen, per acumulació rigorosa, una mirada detallada, diversa i complexa sobre el tema que a pres de referència, be siga el ponts, les màquines, els cossos o el conflicte social.

Ja deia Joan Fuster que els alcoians són el valencians més semblants que hi ha als catalans, no només pel seu caràcter estalviador i amants del treball ben fet, sinó especialment per la seua estima a la tècnica, a la enginyeria, als processos productius, a la maquinària.

No trobareu en l’obra de Miró cap referència, sentimental o crítica, al camp, als rius, la muntanya o al paisatge, tots ells atributs importants de la comarca de l’Alcoià. La seua mirada no és dirigeix mai cap els rius, sinó cap els ponts; no trobareu el paisatge, sinó l’arquitectura com estructura productiva; no us captivarà amb l’exaltació del disseny dels enginys o els estris, sinó que trobareu directament un homenatge a la màquina i a l’aparell industrial. És més, ni quan persistint en la seua irrenunciable aproximació a la punció eròtica no us situarà els cossos en un ambient o en un entorn suggeridor, ell us mostra el cos net i nu sobre un fons ocre, a la recerca de la bellesa i l’atractiu d’una isolada estructura corpòria. Només en la sèrie cubana, obligacions del tròpic, pot ser, hi trobareu una certa alegria cromàtica, amb mesura, clar està, com és el cas del potent i expressiu retrat de dona que hi ha a l’exposició.

Pot ser per això que la seua obra no s’haja caracteritzat pels colors primaris. Hi trobareu pocs blaus, grocs i verds definits en les sues pintures. Aquests són colors massa propers a la naturalesa, massa diürns, massa allunyats del neó del taller o la fàbrica. No són els colors propis de les estructures industrials, sinó dels espais i els objectes que els alcoians tenen profundament interioritzat com a part inalienable de la seua memòria històrica, de la qual, siga dit de pas, se’n troben ben pagats i amb motiu de causa.

En aquesta exposició, però, que arreplega una mostra escollida de les principals sèries pictòriques que ha desenvolupat en els darrers 15 anys, es pot observar dues tendències de canvi importants. Per una banda, Antoni Miró s’ha endinsat en la ciutat contemporània, en les escenes quotidianes de les nostres ciutats. Li atrau la marginació i la solitud urbana que conviu amb la societat de consum i el turisme. Les pintures tracten de fer visible els amagats marginals del sistema, ben siguen les persones que fan art al carrer o bé els exclosos, els captaires, els esguerrats. La denúncia social s’aconsegueix en fer evident a la paret d’una exposició una realitat social que, per quotidiana, és ignorada. La seua ironia esdevé més subtil. Per altra banda, hi fa ús d’una paleta de colors que des de fa anys no ens tenia acostumats, en combinar els seus tradicionals marrons, ocres, beixos, negres i grisos, ara amb intensos rojos, lilàs i blaus, un joc de contrasts de colors d’acord amb els diversos significants de la pintura.

M’he parat més atentament en alguns quadres. A Dol a Rafah, m’ha sobtat l’expressiu hiperrealisme de 2 dones palestines –a una de les qual només li veiem la ma- que, en consolar a una tercera -en primer pla-, conformen amb les sues mans de dol solidari una creu de sofriment, de mort. Però l’obra que m’ha fet detindre’m per veure-la amb més de deteniment és Música a Toledo, pot ser per allò que deia dels colors i de la perspectiva urbana a l’obra recent d’Antoni Miró: Asseguda al carrer sobre una cadira plegable una jove concertista, isolada i concentrada, amb la mirada absent, o pot ser sense mirar enlloc, interpreta la seua música oriental a l’espera que els passejants li deixen alguna moneda a la caixa de l’instrument que hi ha a terra al seu davant. Més avant ja han passat uns turistes carregats de borses de compra que van fent-se evanescents. El marró i el blau/blue loser de la músic contrasta amb el blau intens de futur cap on dirigeixen els passejants. L’amable displicència envellutada dels turistes que conversen entre si en un segon pla, enalteix l’estàtica solitud de la intèrpret en un hiperrealista primer pla.

Una constant de l’obra d’Antoni Miró és el compromís social, les causes dels perdedors, dels castigats per les injustícies del sistema, dels moviments d’emancipació social i nacional. La seua obra denuncia el caràcter ideològic de la imatge de la cultura de masses i les grans possibilitats que s’obren amb la seua refuncionalització per a un ús polític crític o si més no, irònic. Perquè allò que compta en l’art activista que practica Miró és el seu efecte propagandístic. En recontextualitzar o descontextualitzar les figures icòniques del sistema cultural global, aconsegueix aprofitar la potència discursiva que té qualsevol dels mites del discurs oficial popularment acceptat, i així, subvertides, treure a la llum, a una nova mirada, les paradoxes, les ironies i les contradiccions de les visions, tan de la cultura de masses com del propi art.

A l’exposició també passa revista, fa una mena de crònica social, dels moviments socials globals i de País que n’han marcat els darrers 15 anys: la ignominiosa guerra d’Iraq i l’atemptat de les Torres Bessones, la tragèdia dels refugiats i de les guerres (netes i brutes) al llevant del Mediterrani, la insurgència palestina, la primavera valenciana, la crisi a Vandellòs, el procés sobiranista de Catalunya i d’Escòcia, etc.

L’obra d’Antoni Miró és d’un realisme inquietant. Imperceptiblement, perquè amb l’amable accés, amb la fàcil aprensió de les imatge, hom evidencia, se li fa palès, un punt crític, amarg sovint, que no és altre que la subtil denúncia ideològica o ètica del sistema sociocultural que vivim. Quan l’Ajuntament de Gandia li encarregà la gran escultura del 25 d’Abril de 1707, una subversió de la Rendició de Breda, vaig escriure: ”Al potent símbol dels cavalls guanyadors, rodejats de les llances que exigeixen el seu tribut, es contraposa la imatge del poble, quatre vegades negat, amb les quatre barres que tossudament el representen”.

La seua mirada de pintor té sempre alguna cosa de periodista gràfic, de fotografia de World Press, quan enfoca un detall, una figura, un gest, una escena o un context que l’ha captivat. La imatge que acabarà reproduint amb els pinzells ens mostrarà allò essencial, lliure de tot allò accessori, descarnat, pur i net, que havia enfocat amb la mirada. Per tant, les imatges aconseguides aspiren a ser alguna cosa més que una mera expressió estètica, no són només un petit al·legat històric, sinó que també i, de manera inseparable a l’estètica i a la crònica social, porten la incitació, de vegades amb ironia i de vegades amb cruesa, a la presa de postura ideològica, a assumir l’evidència de la injustícia social, amagada o explotada obscenament pels mass-media.

Com una vessant d’aquesta inquietud social, de fer palesa, evident, visible, la pobresa, la marginació, la misèria, podem resseguir el seu discurs irònic sobre l’art com a mercaderia. Els museus i la mercantilització de la vida. Pobres demanant almoina a vora el museus, els rics que no hi són. Multituds de classe mitjana fent turisme per les sales d’art més afamades del món, garberes de masses de consum ràpid, magatzems de divises, mercaderia simbòlica i de contemplació impossible. Pel contrari, als carrers, l’artista marginat i, a vora de casa, petites sales d’exposició, galeries i mostres d’art que exposen amb valentia i dedicació l’art més contemporani o dels pintors més propers, sempre ignorades.

Amb aquesta exposició tenim una bona mostra per endinsar-nos en els valors estètics i conceptuals de l’obra recent d’aquest artista de les Comarques Centrals Valencianes i, com sempre, ser còmplices del seu compromís amb els valors de la solidaritat, de denúncia de l’opressió social, i d’esforç infatigable per la cultura del País Valencià.