El gran compromís d’Antoni Miró

Miquel-Àngel Codes Luna

Quan Antoni Miró (Alcoi 1944) va adquirir el compromís de bolcar-se a la pintura, també ho va fer amb la societat de què forma part. L’ordre dels factors, els assegure, no altera el producte, puix que la relació d’ambdues realitats, en el cas d’Antoni Miró, dona com a resultat una pintura carregada, a parts iguals, de contingut i d’impacte visual

Des dels primers balbotejos expressionistes, Antoni Miró va decantar la seva balança clarament pel conreu d’una pintura amb missatge, és a dir, una pintura sorgida com a reacció a un context político-social bastant depriment, que ell mateix i els seus amics -entre els quals hi era el cantautor Ovidi Montllor- naturalment avorrien. Una actitud inconformista que mostraria inicialment de manera col·lectiva amb el Grup Alcoiart (1965-1972), compartint la tendència d’altres artistes valencians contemporanis que varen decidir d’agrupar-se per mostrar el seu art contestatari (el 1973, Miró col·laboraria també a la fundació d’un altre col·lectiu, el Gruppo Denunzia, amb seu a la ciutat de Brescia). A finals dels seixanta, Miró ja havia assentat les bases del seu particular realisme social, que poc té a veure amb el dogma que va regir el moviment artístic homònim. Possiblement, això es deu a que Miró va substituir el missatge directe per un gest de complicitat amb l’espectador, mitjançant la inclusió, en el seu amplíssim repertori iconogràfic, de nombroses imatges totalment arrelades a la psique col·lectiva, procedent de la cultura de masses i de la història de l’art universal (l’excel·lent sèrie “Pinteu Pintura” exemplifica aquest canvi).

Són tantes les ganes que té Antoni Miró de comunicar amb la pintura, que no hi ha cap de quadre seu en la seva ingent obra que no tinga més d’una lectura. La interpretació és múltiple i obligada, perquè mirar un quadre de Miró significa convertir-se en crític, i no solament d’art: les imatges que crea apel·len a la consciència, cosa que assoleix moltes vegades a través del subtil recurs de la ironia. Formalment, aquesta intenció de diàleg incessant que pretén en les seves obres, es tradueix en un joc de combinatòria en què el contrast, la deformació i la repetició de les imatges tenen una gran importància. Aquesta superposició icònica, entre altres coses, comporta un efecte secundari immediat: que cada sèrie temàtica ideada per Miró continga en germen la següent, i així successivament. Així doncs, encara que l’estendard del compromís social sempre estiga en alt, els camins per on discorre el quefer artístic d’Antoni Miró, sempre estan oberts, tan oberts que arriben fins a la reflexió del seu propi ofici, el binomi natura-progrés o l’erotisme. Si per al primer es recrea amb el llegat dels grans mestres de la pintura, especialment espanyola (Velázquez, Goya, Dalí...), per al segon, a Miró li ix de nou la vena més crítica i enfoca el tema des d’un punt de vista ecològic, denunciant com el furor desenvolupacionista encara vigent està esqueixant el nostre patrimoni natural (hom pot veure la sèrie vivace “Sota l’asfalt està la platja”). En quant a l’erotisme, bé que sempre és present en la seva trajectòria, és a la “Suite eròtica” de 1994, quan tracta el tema de manera monogràfica.

Per acabar, reproduesc unes paraules amb què l’escriptora Isabel Clara Simó ha definit Antoni Miró (concretament al catàleg de l’exposició que Miró va realitzar al Museo de la Solidaridad “Salvador Allende” de Santiago de Xile), que tenen el valor afegit d’ésser escrites des de la profunda amistat que uneix tots dos creadors: “De vegades, un pintor, per exemple Antoni Miró, és pintor perquè ha nascut pintor, perquè porta en els plecs ocults i enrevessats de l’ànima l’esperit de la pintura. Un esperit més poderós i tot que la gent a qui estima, més poderós i tot que ell mateix. Així doncs, la pregunta “per què pinta Antoni Miró?”, seguida de la pregunta “per què pinta tant?”, perden significat, perquè les respostes són les mateixes: li és inevitable. Pinta perquè és pintor, tautologia indestructible, que s’explica en ella mateixa”.