Per Antoni Miró
Mariolina Cossedu
El nom d’Antoni Miró s’identifica, en la cultura figurativa europea i internacional, amb una pràctica artística dedicada al compromís, a la denúncia, a la reflexió crítica sobre les grans tribulacions de la contemporaneïtat. Actiu des de final dels anys 60 (va nàixer a Alcoi el 1944), molt jove i actiu en diversos fronts (va fundar el grup Alcoiart a Espanya i, més tard, el Gruppo Denunzia a Itàlia), treballa en la defensa apassionada de la llengua i la cultura catalanes, i també en el suport dels drets humans de la població oprimida. Una figura de profunda sensibilitat civil i política, Antoni Miró fa del seu treball l’eina més formidable per instar el temps present a una consciència responsable i conscient.
D’aquesta manera, desplega el seu talent als més diversos experiments tècnics i disciplinaris, amb una inclinació evident cap a la pintura o, més en general, a la imatge carregada d’un fort impacte comunicatiu, sense renunciar, però, a eleccions estètiques precises i inequívoques.
El seu treball s’articula, en primer lloc, entre les files del realisme social, però repensat i conjugat amb referències a una clara marca expressionista. El neofigurativisme que caracteritza la seua producció és, en realitat, la lúcida transcripció d’una mirada que investiga i que capta la contradicció, l’ambigüitat, les misèries i les mitologies de la societat contemporània i les sotmet a una anàlisi visual propera, sovint sarcàstica. D’aquesta manera, es juxtaposa a solucions compositives properes als resultats de l’art pop, tot i que la seua investigació figurativa i combinatòria amb prou feines es deixa contenir dins dels confins d’una tendència única. Escultor, gravador, gràfic, li encanta desplaçar l’espectador i obligar-lo a una prova de desarmament de les coses, a prendre nota d’altres possibles significats en la banalitat de la vida quotidiana, per alimentar el dubte que la veritat no sempre és el que apareix.
Irònic, versàtil, aspre, la seva llengua tendeix, sempre i en qualsevol cas, a establir una relació d’empatia amb el públic, a eradicar certeses adquirides, a desordenar esquemes i hàbits convencionals. Proposa, en acrílics com en gràfics digitals, en collages o serigrafies, punts de vista anòmals i inusuals que imiten les instal·lacions i les imatges de mitjans massius en un joc, de vegades, de cruel deformació perceptiva, articulacions aparentment desordenades, trencaclosques divertits i estranys. Mai el seu juganer exercici combinatori no té sentit, si alguna cosa es dóna amb la intenció d’augmentar els camins semàntics i no esgotar les conclusions: les obres obertes i lliures indiquen i requereixen la mateixa llibertat d’interpretació. L’artista no exclou cap tema: l’erotisme a la poesia, de la guerra al medi ambient, el diàleg amb la realitat s’estén com una taca d’oli i inverteix rituals públics i vicis privats, fragments ocasionals i metàfores col·lectives.
Incansable i prolífic, Antoni Miró lidera el seu desafiament contra la indiferència, la respectabilitat i la mandra, traspassa els plecs ocults de la societat i empeny el seu agut sentit de la vida cap a la poesia i, en particular, cap a la poesia catalana. Curós coneixedor de la literatura del seu país, troba en el seu camí el gran poeta Miquel Martí i Pol i, des dels anys noranta, naix una amistat destinada a no esgotar-se si no és amb la desaparició del poeta.
L’atenció a la cultura del seu país l’uneix als artistes històrics que la terra ha generat i que, com ell, van portar amb ells un sentiment de pertinença a aquesta cultura per reinvertir-la en el seu treball. Hereu dels grans catalans, Antoni Miró apareix com un somiador incurable però amb els peus plantats a terra, un utòpic convençut que l’art pot ser una eina per a la transformació del món.
Si tenim en compte el seu origen, podem veure la seua producció completa amb ulls clars pel malentès que el seu treball pertany exclusivament al fenomen del “fotorealisme”. Val la pena repetir, de fet, que la realitat transcrita en el llenç és una cosa completament diferent d’una simple operació de “mimesi”.
Articulada en “sèries” homogènies i orgàniques, la seua producció apareix avui, després d’uns quaranta anys d’activitat, un extraordinari mosaic de temes, trames, problemes a través dels quals Antoni Miró ha investigat el món circumdant, ha tramat la realitat en les seues mil facetes i col·loca davant nostre una enorme collita de documents sobre els quals es pot exercir una reflexió sobre el nostre futur proper.
El tema favorit de la pintura en els últims anys és el museu i, en particular, el museu d’art contemporani. Un cop més, amb enginyosa visió de futur, Antoni Miró ha identificat els llocs neuràlgics del present, aquells en què es difon i difon el sentit més elusiu de la societat consumista i homòloga.
Com en les catedrals de l’edat mitjana, els museus contemporanis recorden i acullen hordes de pelegrins d’arreu del planeta, animats per la fe no tant en l’art, o no només a anar cap a, a viure espais sagrats i solemnes per compartir amb la resta de la humanitat. Les ciutadelles estan fortificades d’un art que ha de contemplar a una distància segura, els museus s’han convertit en mitologies que cal seguir, etapes d’un itinerari purificador, que rescata faltes i omissions, que es reconcilia amb la creació divina. Són temples satisfactoris i tranquil·litzadors que augmenten el seu poder, amplien en gran mesura els entorns de recepció i refresc, atracció i classificació, estimulen la por i el respecte reverencial, amplien la bretxa dimensional entre la menudesa de l’individu i el vertiginós desenvolupament de la seua arquitectura. Creuar és equivalent a un certificat d’identitat, una resposta a una crida d’època, un viatge a les meravelles de la història.
La metàfora concreta d’un sistema de persuasió, com altres sistemes similars, juga un partit ambigu i d’entrenament: “una altra” realitat comparada amb la comuna i quotidiana, representen arxipèlags autoritzats de gaudi i un tribut obedient a la nostra consciència civil; per això requereixen cerimònies precises i un memoràndum d’entesa obligatòria entre els que creuen el llindar i els seus fidels custodis. Irreals i grandiosos, asseguren el flux i l’eixida contínues, en el contrast entre els exteriors severs o espectaculars i, en qualsevol cas, interiors laberíntics on una humanitat ansiosa celebra els ritus requerits per una cultura de masses imperativa. Tot això es pot llegir en l’operació visual d’Antoni Miró: els seus “punts de vista”, provocativament pensats com “informes” fotogràfics, relaten i actualitzen els llocs de la imaginació col·lectiva i declaren, d’un costat a un altre del planeta, la seua presència com un senyal del progrés i el cost d’un poble, el que paga les costoses butlletes d’entrada per als museus metropolitans. Amb perspectives sempre diferents, angles esbiaixats o rebaixats, plànols frontals o allargats, les composicions d’Antoni Miró són fidels al punt de vista, mesures amb paciència maníaca, descriptives sense ser il·lustracions. En la sorprenent aleatorietat de la representació, les seues obres insisteixen en la evident antítesi entre els visitants ocasionals, el públic anònim interessat i la bellesa eterna de l’obra d’art. En realitat, el punt de vista a través del qual mirem la composició és precisament l’indistint del visitant-protagonista que, bolcat en l’obra, ens ofereix la seua esquena i ens convida a ser part de la composició. Així, Miró té un doble efecte: subratlla el valor comunicatiu de l’obra d’art i convida el seu destinatari a prendre consciència que l’art és un tema públic, incloent-hi els museus, i, més que mai, un catalitzador de desitjos, de somnis, de diners, de mercat.
Des d’aquest punt de vista, la base ideològica sobre la qual treballa Antoni Miró segueix vinculada a una interpretació particular de l’art pop, revisitada d’una forma més àmplia i densament conceptual. Els testimonis no puntuals, la tensió simbòlica, la intensitat cromàtica insistent, el luminisme fred i revelador, l’objectivitat lúcida de la representació. En altres paraules, combina l’anomenada “subjectivitat de masses” amb una vocació natural a la denúncia social a través d’un llenguatge constant i inclement que evita implicacions afectives i arriba a solucions figuratives de singularitat absoluta. El fet és que Antoni Miró, amb la mateixa fixesa lineal i timbre, destaca els escenaris “alt” i “baix”; sense canviar la temperatura emocional del seu dictat figuratiu. Així que en els tirs de captaires, músics al carrer, en les persones sense llar oblidades per la indiferència dels transeünts no altera el registre comunicatiu i la imatge és, de nou, un calidoscopi d’inèrcia diària, d’experiències privades inesperadament públiques.
No és, per tant, el subjecte en la seua evidència pura per generar circuits de significat, més aïna el sistema d’al·lusions, referències, seqüències, ambigüitats lingüístiques que creen ressonàncies semàntiques infinitament dinàmiques, però hi ha un denominador comú de l’univers figuratiu d’Antoni Miró, i això es troba en la proposició subjacent d’un nou humanisme, entès en el sentit més ampli i profund del terme, el que fa que l’home i la seua relació amb l’existència siguen l’objecte més segur de la seua recerca.
