A Antoni Miró

Maria Elena Ditrén

Vianants de silencis, vianants callats, muts, silenciosos. Personatges de les urbs que posen davant els nostres ulls dos realitats que no per ser distants ens són alienes.

Una ens parla d’un món en què estem immergits la major part dels qui tenim accés a aquesta mostra. Pobladors de ciutats d’intensitat de vegades frenètica, que troben dins el museu un espai que transiten en silenci, lluny d’aquella altra realitat, comuna a totes les ciutats. Aquella altra realitat que ens parla de la pobresa material. Històries de despulles, de misèria, d’indigència.

Tal vegada una crítica a la realitat social o una forma de resistència de l’artista davant l’acceptació i a la indiferència amb les quals tots d’alguna manera transitem callats per un món cada cop més deshumanitzat.

En aquest sentit, apreciem dins l’obra d’Antoni Miró, com diu el ministre de Cultura, Abel Prieto, en el text del catàleg d’aquesta mateixa mostra a L’Havana, Cuba, que “humanitzar i deshumanitzar són dos pols essencials que defineixen la seua obra”. En efecte, a la seua sèrie de museus del món ens presenta portentosos estudis de l’arquitectura d’alguns dels més importants museus internacionals, paisatges urbans i interiors humanitzats en què la presència de l’ésser humà i la seua desolació prenen un protagonisme total, i que ens parlen del procés de deshumanització de les ciutats; i d’una pintura i d’un artista amb serioses preocupacions ètiques. Tal vegada, només tal vegada, com en tants altres artistes, per a ell siga l’art la seua particular forma de resistència. La seua forma de subsistència, com diria Voltaire, per a, d’alguna manera, fer suportable la vida en un exercici constant de seny racionalista davant el perill de retrocés, davant els fanatismes, la intolerància i l’ambició contemporanis.

En tot cas agraïm a Antoni Miró que haja acceptat la nostra invitació, i a totes les persones que han col·laborat a fer possible aquesta mostra, com sempre, el meu reconeixement i agraïment sincers.