Antoni Miró, l’art de crear un món propi: imaginatiu i reflexiu
Manuel Rodríguez Díaz
L’esperit humà, sabent molt bé que mai no captarà l’infinit en plena claredat, i cansat de la seua errabunda recerca de l’indeterminat, lliga la seua nostàlgia a imatges on apareix un raig que va més enllà. Aquest místic aparéixer de la nostra més profunda emoció en imatges, aquest ressorgir deis esperits del món... aquest anhel del diví en la intuïció, això és pròpiament romàntic.
UHLAND
L’obra d’Antoni Miró es mostra plena d’atractius plàstics i humans, desborda màgia, romanticisme, ironia... rica en continguts i d’escenografia estimulant per a la percepció estètica. Es una obra en majúscules que utilitza credos i iconografies amb destresa i tècnica brillant; superant fronteres establertes i suggerint imatges i escenes rescatades de llegats iconografies amb un significat acumulat que Miró despulla i enfronta al moment actual, ací i ara, descobrint-nos novedoses interpretacions sota signes i cal·ligrafies que pertanyen al seu singular univers artístic.
La creació artística és un deis pocs mitjans que permet barrejar conceptes màgics i lògics. Raó i imaginació formen un matrimoni ambigú capaç de perfilar doctrines de teòriques irrealitats que combreguen amb escenes i moments mimats per essències palpables. La curiositat, la contemplació, la investigació desafien els horitzons del reconeixement, embastant postulats i situacions novedoses que el patrimoni espiritual va fent seues. I és que l’artista, potser, és en bona mida una espècie de màgic, un autor i plasmador d’altres realitats. L’artista rescata, crea, transforma, juga: és un prestidigitador del ventall de la realitat i les seues híbrides circumstancies. Aquesta màgia artística feta de símbols, cromatismes, reflexió, línies, són petites mostres, gestos menuts de la relació existent entre allò diví i l’home, conseqüentment, entre allò diví i l’artista.
Inquiet i mordaç cronista plàstic del nostre temps, Antoni Miró, és un autèntic agent actiu de l’art en el conjunt de formes, plantejaments i tècniques. A gent actiu que manifesta mitjançant la seua diversitat creativa tot un món on es donen bona cita la ironia, la poesia i l’anàlisi filosòfica en dosis i procediments tan sorprenents com notables.
Moltes són les normes i situacions que han entrat en agitació en els darrers temps. Som espectadors de platea d’una roda de mutacions on giren i es desgranen de forma vertiginosa concepcions que invoquen subtilment l’abandonament creatiu, diguem que a T«innat per naturalesa creativa» o com a mínim pertorben el que és precís per a fer trontollar postures. Les crisis socials, artístiques, polítiques o de qualsevol altra índole són sempre els suposats capdavanters de transformacions més importants i vitals, aqueixes que s’enfonsen en la intimitat humana. Travessem un moment en què l’artista es veu espentat o convidat cap a la uniformització, l’esbargiment de l’esterilitat o la reivindicació simple. En moltes ocasions s’intenten plenar buits que solen engrandir abismes i agreujar excessius punts en comú, tot massa generalitzat i on la frescura del traç i les noves o reciclades propostes pugnen per un ideari, un projecte d’interés que manca de sòlids sosteniments.
La personificació d’un segell propi i identificador compta ara com ara amb una llista de protagonistes francament escassa i preocupant. D ’ací que cada artista de rapa siga un rar espècimen tocat pels déus i pel perill d’extinció.
L’art actual no és precisament sagrat. De fet té poc a veure amb qualsevol ritual que es preue, i això no és precisament positiu. Quan la litúrgia d’un procés s’esvaeix o mercantilitza en excés sorgeixen els dimonis del món, s’anul·la la creativitat i alio màgic és un reflex més del fang. Sentir-se tenallat per filosofies o mitologies frívoles acomoden, no inviten a transgredir l’entorn, tot es converteix en llegenda fictícia
Sembla com si resorgira entre els nostres contemporanis una misteriosa morbositat d’obediència cap a normes preestablertes, una cosa així com el que pot fer l’anatomia artística hindú, unes formes creatives que com tot art tradicional es nodreix d’uns canons perfectament marcats i que l’artista ha de seguir en la realització de la seua obra. Aquests canons es troben registrats en els llibres anomenats Silpa Sastra i han de ser estrictament observats pel que fa a les figures sagrades, destinades al culte. Això ve a compte d’una simptomatologia artística d’avui on l’artista manté aqueixa norma de reiterar quan ha tocat a gloria per algun altre. Es brinden reiteracions i variants més o menys afortunades però no es traspassen fronteres ni conceptes.
El vertader artista inicia el seu art des de si mateix, des d’una lluita i liberalització interior, des d’un rencontre amb plantejaments que han d’alçar-se a base de dubtes i enfrontaments que permetran posteriorment una visió molt més ampla, profunda i personal del nostre entorn. L’art ha de nàixer des de postulats autèntics, encara que puguen resultar borrosos per a altres, però autèntics per a qui els proposa, valga la paradoxa, i aconseguir així una convicció artística defensable i amb projecció cap a l’exterior. Es busquen, es desitgen mons d’art, no importa el seu eclecticisme; рос importa que siguen mons onírics, de poesia hermètica o de dissenys de literatura. Ens cal l’art.
Aqueixa independència imprescindible, aqueix auto convenciment en la cosa creada i aqueixes ànsies per plasmar mons d’art és el que trobem a mans plenes en l’obra d’Antoni Miró. Una obra fidel als seus principis i en constant evolució que provoquen un cordó umbilical entre autor i obra. Al·ludim a un cordó umbilical i hem d’assenyalar que tenyit de plata, com apuntarien els esotèrics, ja que no falta alquímia i càbales en els conceptes i continguts del conjunt global de la seua obra.
En tot moment del procés, en qualsevol racó del seu treball, ja per mitja de sinònims iconogràfics o apunts del seu univers més íntim l’obra d’Antoni Miró és una continua disposició al símbol i la imatge, imatges carregades de paradoxes i metàfores, impregnades de figures literàries. L’artista té capacitat i enginy per a «jugar» amb llegendes i dites, desplaçant, manipulant al·legories com una constant provocació a l’activitat mental. Bé podríem assenyalar que el seu art esta plenament viu.
Miró ens proposa en les seues peces constantment fer l’ullet, significacions i un rigorós i esplèndid sentit de l’humor ben amanit amb la sal de la intencionalitat, beneficiant-se’n l’obra amb àmplies lectures і imatges, sempre imatges navegant pels seus espais cromàtics. Per a entendre millor el valor del seu treball і l’important sentit que aquestes representen transcrivim un singular paràgraf del filòsof xinés Wang Bi (226-249) pertanyent a l’escola taoista segons R. Wilheim, orientalista alemany: «Les imatges presenten el sentit, les paraules presenten la imatge. Per a il·luminar un sentit no hi ha res millor que les imatges; per a posar una imatge en plena Hum, no hi ha res millor que les paraules. Les paraules han de concentrar-se sobre les imatges... les imatges han de concentrar-se sobre el sentit. Les imatges sorgeixen de la significació, però quan algú es deixa apoderar per la seua bellesa aïllada és que no són les paraules justes. D’aquesta manera no es pot aconseguir el sentit mes que oblidant les imatges i només oblidant les paraules es pot penetrar en la imatge. La comprensió del sentit exigeix el sacrifici de les paraules».
El total de l’obra d’Antoni Miró és un resum de la seua forma de viure i d’entendre la vida. Aquest aparent burlador de mites i fets per mitjà de la seua peculiar sornegueria i creació d’escenaris i laberints cromàtics fa desbordar de forma tímida i embastada tota sort de crítica punyent. La seua filosofia vital mostra un espectre de visions i contemplacions de la realitat sota un prisma que després de la seua riquesa d’elements modula postures i tensions dignes de merescut estudi i reflexió.
En la seua obra trobem al geni humà en escenaris que tenen atmosfera pròpia. Es una pintura que torba per visceral i provocativa, per les seues múltiples suggerències i anecdotari estètic. Són les seues qüestions intimes i les circumstancies de cada moment, història sentida, heretada i pròpia, amb emocions i lluites, combinacions de conceptes clàssics i signes de l’actualitat. La seua obra és sentiment, esbargiment, valoració, sempre exposada sota un nou enfocament i perspectiva, una revisió mordaç sobre fets, testimonis i imaginació que cavalca entre convencionalismes i radicalismes; sempre feridor i poètic, contrastant ambigüitats satíriques amb cròniques quotidianes.
En la seua obra es donen cita el simbolisme com a constant del pensament humà, bé com a modalitat artística o bé en un aspecte més recent i que abraça la teoria psicològica, descansant sempre en una ruptura de límits per a assumir-les en centenars de filaments per analogia.
Antoni Miró no cedeix en la seua arriscada i apassionant obra davant de terminologies barroques o redundàncies, no hi ha en la seua obra, ni el temor de repetir estils anteriors que podrien desmeréixer el concepte, atés que ell sap crear perfectament a partir d’una idea o una imatge. Pren prestada una essència per a desenvolupar tot un món diferent encara que combregue amb iconografies similars. Un clar èxit del seu talent artístic el tenim en la seua dilatada sèrie «Pintar pintura», tot un exemple del bon fer en tots els sentits on l’artista es descobreix com a arquitecte de mons i fons, com a dissenyador d’idees i suggerències. Les seues peces són una exquisida coreografia impenitent que treu profit de qualsevol matisació disposada anteriorment o creada paral·lelament narrant personatges, intencionalitat i moments puntuals de forma tan natural i precisa que totes les dificultats que tanquen la seua obra semblen tasca senzilla sota la seua elaboració i posada en escena.
Antoni Miró sembla gaudir, gaudeix, creant laberints de formes i colors, transgredint naturaleses i fets concrets, furgant en l’espai i el temps per a portar a col·lació el millor del seu mostrari romàntic i apassionat, sempre mig ocult entre línies i racons, segurament a causa de la timidesa de l’artista que poques vegades desboca la seua sensibilitat. La manifesta, l’ofereix, però sempre ponderat, en la seua justa mesura. Una forma, al cap i a la fi, d’invitar a l’espectador de la seua obra a participar-hi, a acabar una frase, un pensament, una crítica o apuntar un somriure ple de complicitat.
En més d’una ocasió Antoni Miró m’ha semblat un solemne mestre d’escena, un director habituat a moure fils vivencials i fer conjuntar sobre un mateix escenari, en aquesta ocasió un llenç, trets teatrals, literaris, arquitectònics, màgics, combinant-los fins aconseguir aqueixa estructura perfectament dosificada que tots entenem i reconeixem com a art. Un director d’escena sap arrancar de cada motiu i de cada personatge el màxim de les seues possibilitats i els situa allà on cal i la història disposa, tot en perfecte sentit i mesura, el traç, el gest, dominant el seu univers artístic.
Fins i tot bé podríem atribuir a Antoni Miró una certa predisposició monacal pel seu tarannà i compostura. Viu semiretirat, voluntàriament, per descomptat, dins d’una relaxada solitud, molt pròpia per a la creació plàstica, al Mas del Sopalmo, una cosa així com el seu Sancta Sanctorum. El seu estudi s’assembla prou a una capella on s’adora l’art i cada apartat o amagatall viu un destí. El seu estudi-capella no és un traster d’andròmines o un laberint d’objectes o elements, tot al contrari, és un cant a l’ordre i a la meticulositat més propi de la cel·la d’un novici que d’un artista que treballa moltes hores cada jornada, sempre a l’empara de la nit i dels seus follets màgics. Cada pinzellada, cada llibre, cada bastidor, té com en la seua obra, ben aprés el seu Hoc. Tornem a l’analogia entre l’obra i Fautor. A l Mas del Sopalmo crea els seus mons i els dona vida. La seua relació amb l’exterior és la imprescindible, no per falta de sociabilitat, que prou li’n sobra. Home assossegat i de fàcil discurs és un amant de la conversa i de la reflexió per a les quals té bona destresa i una decidida inclinació.
Viu dolçament retirat com aquells cavallers de l’antigor que després de conéixer el món i els seus engolidors decideix instal·lar-se en un punt concret des d’on dur a terme la seua vida i la seua obra, en aquest cas el seu monestir alcoià envoltat de teles, volums, natura, família i una singular sala d’exposicions, enveja de recintes museístics per l’amplitud i la dotació, on reposen algunes de les seues obres més estimades. El seu déu no hi ha cap dubte que és Fart, la seua religió, les seues idees i els seus Companys d’aventures místiques no són altres que els seus quadres esquitxats d’immisericorde ironia o de minuciositats més lleugeres quan tracta de distraure alguna de les moltes gravetats històriques. Un home i un artista en suma que caminen junts, que s’entreguen junts i es projecten junts.
