Miró i la mirada polièdrica

Josep Lluís Antequera

L’ARTISTA I L’ÀMBIT ON S’ALLOTJA

En aquest primer quart del segle XXI en el qual ens trobem, hem constatat que, en un mas anomenat Sopalmo, reconstruït i ampliat metòdicament, fet de gruixuts murs i enmig del secà frescal del sud valencià, l’artista-pintor Antoni Miró viu, creix i crea sota un om.

Alguna cosa així podria ser el començament d’aquest article si l’escriguera Hume.

I és que a mitjan segle XVIII, l’escocés David Hume comença a practicar el seu mètode empíric, gràcies al qual distingeix aquells comportaments culturals d’una determinada societat en què es poden reconèixer les causes socials alienes a l’atzar, com els aspectes econòmics, les formes de govern, les relacions entre minories i elits, etc. Naix, així, la implicació mútua entre l’art i l’àmbit civilitzat en el qual s’allotja. Aqueixa dependència es convertirà en evidència quan amb Hippolyte Taine aconsegueix plena maduresa la teoria del “Milieu” o l’entorn com a dialèctica relacional entre art i societat, basat en raça, mitjà i moment.

Per a aquest historiador de l’art francés, el creador d’una obra artística no parteix de zero, és conscient que està en una situació que el condiciona, viu amb una tradició donada per la realitat històrica que està vivint i que li permet situar el seu art en el seu àmbit circumstancial. La comprensió d’allò que l’envolta, crea una tensió entre l’obra i el present, i permet que s’incorpore a la percepció, les pautes comunitàries, que funcionen com un reconeixement automàtic d’allò ja conegut en el món i identificat en l’obra d’art.

“Perquè el deure de qualsevol artista i escriptor és reflectir en les seues obres l’expressió de tot allò que a l’entorn seu s’agita i viu” –diu el crític d’art José Francés.

El punt de partida de Taine és el reconeixement que l’obra d’art no es produeix aïlladament i que cal cercar-ne el conjunt, la totalitat de la qual depèn i al mateix temps explica.

H. G. Gadamer fa un nou gir a l’hermenèutica artística, considerada com la comprensió de les condicions en què té lloc el fet artístic, tot establint una relació entre l’emissor i receptor per mitjà de la interpretació d’aquest fet que acabarà en la seua comprensió.

Una obra d’art per a Gadamer és un producte d’una civilització en un moment donat que ha de ser necessàriament comprès històricament.

Antoni Miró beu d’aquestes fonts; no és un formalista de l’“art per l’art” que deia Kandinsky, tot deslligat de la seua realitat circumdant, sinó que la seua obra és efecte i conseqüència de l’època que li ha tocat viure.

‘FACTA, NON VERBA’

Fets, no paraules. Miró és un pragmàtic amant dels fets; no és per casualitat que visquera a Dover en els seus anys de recerca del centre de gravetat!

Fa aquest pintor-escultor obres lligades a l’ordre global dels comportaments socials existents, al qual ofereix alternatives. No sembla voler Antoni que els seus personatges interpreten el món ja donat, uniformitzat; sinó més aviat que el transformen, que siguen instruments connectors tant amb el canvi com per al canvi de la realitat present. Per a aconseguir-ho, s’adhereix a l’actual desbordament extramurs de les Belles Arts, tan fèrriament categoritzades des de la Il·lustració, i intenta amb un art pràctic, interpretatiu, però entenedor, aclarir i canalitzar els excessos d’un ofici que s’escampa i es desborda cap a la cultura de masses “d’impacte sobtat i consumible”, tan llunyana de valors com l’estètica visual de l’assossec i la reflexió.

Antoni Miró treballa quadre a quadre, amb resultats, que no pertanyen en aparença a cap escola ni estil, i sí hem de fer notar una característica de la seua obra seria la persistència en el treball metòdic, escrupolós i constant, un esforç sostingut fins aconseguir una ingent obra de més de 4.000 quadres.

Podem considerar Miró com un autodidacte que pinta pintura emparentada amb la psicoanalítica, amb un compromís ideològic. Un artista de la meticulositat que el porta a seguir un diari personal escrit des de 1958, una correspondència amb el seu cercle de confiança i una selecció d’ambients i persones en terrenys dispars on procura trobar-se confortable.

Exigent en el seu treball propi, llança la seua proposta inconformista, incòmoda, irònica (sense arribar al sarcasme) i rebel.

La seua pintura sistemàtica aconsegueix estructurar i ordenar en el llenç els drames més palpitants i inquietants de la nostra societat globalitzada, amb un sentit precís i coherent on ordena rítmicament les seues preocupacions i obsessions: els diners, la violència, la religió, el sexe, la naturalesa, l’apartheid, la pèrdua d’identitat, l’absència de valors…, i tot açò expressat en sèries gràfiques perfectament sistematitzades. Silenciós i observador, la seua obra està marcada pels seus convenciments. La seua ideologia parla per ell.

Miró considera la cultura com “el recte camí cap a la llibertat” i afirma que “l’art ha de ser necessàriament crític”; pintar significa per a ell “viure l’única manera de sobreviure”, però aquest art ha de basar-se en la perseverança, l’ordre minuciós, la creativitat unida a la timidesa d’un retir enfaenat, encara que tot açò emmarcat en una comunicació no a qualsevol preu, sinó a través de l’ètica i l’estètica.

ELS ADLÀTERS

Si bussegem en els antecedents i conseqüents de la pintura mironiana, hem de caure en Rauschemberg, que actua com a artista pont entre l’expressionisme i un nou gènere de figuració, i obri el camí cap al fenomen de les imatges de persuasió de masses, els followers i la creació de mites acrítics que substitueixen el significat de les normes de comportament lliurement pensades i acceptades.

Si intentem classificar Miró en la nova figuració, direm primerament el que no fa el pintor. No el trobarem en el moviment Action painting (W. de Kooning), ni tampoc en l’expressió figurativa de Jan Lebenstein amb les seues figures antropomorfes, ni amb Francis Bacon amb la seua axialitat, ni amb Antonio Saura que utilitza la figura com a suport estructural tremendista; tampoc no està amb l’anomenat “Brut art”. Miró no transita tampoc per les sendes de les textures objectuals, papers, arenes, arpilleres que contrasten i impacten la retina, ni està en la part d’Antonio Bueno, assajant un camí entre l’abstracte i el figuratiu, ni amb la pintura onírica i expressionista de José Jardiel o  Cardona Torrandell.

Més aviat hem de cercar el seu antecedent en el New Dada, el Pop Art, el Reportatge Social o el Nou Realisme com una apropiació directa d’elements de la realitat i una vinculació amb el quotidià en forma de denúncia narrativa, formativa i informativa.
Miró s’acosta al reportatge social prenent els elements de les seues obres de la civilització de consum (Pop Art), com Jasper Johns i Oldenburg, o de la civilització de les imatges, com Rauschemberg i Lichtenstein.

Ens acostem amb Miró a Rousseau el duaner, a Magritte, a les solucions elegants i eclèctiques d’Eduardo Arroyo, a l’equip Crònica (Solbes i Valdés) i a la civilització icònica de Rafael Canogar a partir de 1960, juntament amb l’obra de Joan Genovés.

Antoni Miró manté una reacció artística contra la imposició del llenguatge informalista, tot reivindicant la figuració com a element d’expressió, de denúncia i de crítica social. Admirador de Vermeer, Ribera, Velázquez i Picasso, transita per les mateixes prades figuratives dels mestres europeus.

Treballa freqüentment en l’esfera de la meta-pintura i el borrowing, amb apropiacions i préstecs, tot adaptant una obra anterior (o una part d’aquesta) al seu criteri personal i proposa un nou missatge, tot reinterpretant-la. Açò sí, Miró en allò que emprèn instaura el ritme, l’ordre i la perfecció seguint la seua brúixola interna.

‘IMAGO ANIMI VULTUS EST’

El rostre és la imatge de l’ànima, deia Ciceró, i amb aquesta divisa, Antoni Miró recrea els trets dels rostres que envaeixen les seues creences i valors socials. Els retratats apareixen de sobte entre el clarobscur sèpia i gris dels seus plecs i encarnacions, envaint tota la superfície de l’acrílic, intentant apuntar-se més enllà del seu rectangle de llenç, que amb prou faenes pot contenir-los, per a adreçar-se a l’espectador i explicar-li qui són i per què estan ací.

És en 2015 quan Antoni Miró exposa “Personajes S/T” a la Llotja del Peix d’Alacant, com el resultat de l’ampliació d’un altre treball que s’havia mostrat a l’IVAM de València en 2012. Més de 50 poetes, cantautors, filòlegs, polítics, artistes, activistes, creadors i pensadors que bullen en el cap de l’artista d’Alcoi que mostra a l’imaginari col·lectiu, i no ha cessat des de llavors de fer-ne més.

Seguint el prerafaelita Burne-Jones quan diu: “El retrat és l’expressió del caràcter i de la qualitat moral”. Miró considera així els seus retrats dels personatges que han aportat el seu compromís social amb el seu treball i la vinculació a les seues creences, ja siguen artístiques, polítiques, literàries, musicals. etc.

Escull les imatges dels retratats, acuradament, aquelles que li permeten identificar plenament el personatge i que reflectisquen, com diu Genovés: “La forma interna palpitant de l’obra”.

Miró dirà sobre la sèrie de retrats: “Feia temps que volia començar una col·lecció com aquesta, en anys anteriors he pintat alguns retrats que considere d’interès per al conjunt de la societat, però fins ara no havia pogut entrar en la profunditat que requereix aqueix treball. Arreplegue molts dels meus referents, la major part lluitadors que ja no són amb nosaltres, però que ens han deixat el seu immens llegat”.

Els retratats adquireixen l’estatus referencial dels seus reconeixements lliurats a una vida de combat, en la trinxera del canvi, en el tall de la navalla, que han empunyat el fusell, la ploma, la gramàtica...; han dansat, cantat, pintat, construït, denunciat injustícies, guiat nacions, revolucionat obrers, dirigit orquestres, manifassers de la psique, supervivents de camps de concentració, caiguts pels seus ideals, mantenidors d’utòpiques banderes. Tots entrebancats pel seny i la rauxa.

Miró coneix o ha conegut gran part d’ells i quasi tots l’han tractat, han escrit sobre l’artista (o l’artista sobre ells), i han fet amistat, hi ha mantingut correspondència i aquests li han dedicat o li dediquen un buit en les seues vides i el seu cor. Parlem, entre els uns i els altres, d’Ovidi Montllor, Sol Picó, Martí i Pol, Salvador Espriu, Joan Fuster, Joan Valls, Rafael Alberti, Vicent Andrés Estellés, Isabel-Clara Simó, Andreu Alfaro, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Arcadi Blasco, Antonio Gades, etc.

Deia Joan Fuster que la gran passió que emana de l’obra d’Antoni Miró és la d’una “Temptativa de ser ell entre els seus”.

I Miró sosté: “Si no parteixes de les teues bases, de la teua terra, la teua família, el teu món, difícilment arribaràs a algun costat”.

La mirada polièdrica de Miró és una crida cap al personatge, perquè li permeta reposar per sempre la seua imatge entre les seues pupil·les.

La seua sèrie de retrats són un testimoniatge d’aqueix intent de fixar les bases de l’instint de pertinença d’Antoni Miró, projectat cap a un grup d’homes i dones que, amb una vida apassionada, combativa i inconformista, han obert, encara que siga a colps, les sendes còmplices per les quals transitem avui les generacions que estem assajant una nova forma de viure, cercant noves solucions per a aquest nou món de principis del segle XXI, perquè com diu Antoni: “Nàixer és aprendre a viure per a, al final, morir-se bé”.