Miró i el mirall

Josep Lluís Antequera

Associació internacional de Crítics d'Art (AICA)

La innocència prepara el camí de la ciència, així ho van entendre aquells que trobaven en l'allunyament de les estructures socials, l'assossec propi de l'home natural buscant-se a si mateix en la pedagogia de la naturalesa. Es tractava de la Fuga Mundi aconsellada per Petrarca a manera de la fugida de la multitud per a trobar la soledat amb un mateix. Aquest posar distància física i mental havia de conduir a la felicitat en la terra. Rousseau deia que, si La naturalesa ha fet a l'home feliç i bo, la societat el deprava i el fa miserable. Ell mateix es va allunyar del soroll, rebutjant la participació en la societat parisenca de la seua època.

El distanciament pren altres formes a principis del XIX amb el moviment romàntic, una escapatòria cap a terrenys no explorats d'exaltació de l'esperit, buscant l'expressió del jo intern i els sentiments individuals en un afany d'independència passional absoluta en geografies imaginàries.

En l'Art, va ser comú aquesta manera d'entendre la vida allunyada de les multituds amb les Escoles-colònies d'artistes de Pont-Haven (Gauguin Sausier i Denis) i Barbizón (Rousseau, Corot, Millet, Daubigny) El retir de Monet en Giverny, la marxa a la Polinèsia de Gauguin. Van ser els simbolistes amb les seues sinestèsies decadents els qui continuen tallant el fil amb el món real com Gustave Moreau.

És una paradoxa artística aquest allunyament de la societat, perquè l'autor s'allunya, però l'obra es queda , perquè es pot crear en soledat, però no sense referents , així que la creació no fuig amb l'artista sinó més aviat al contrari, es queda i es nodreix de la societat, perquè és el reflex i conseqüència de la seua formació, perquè l'artista no deixa de mimetitzar-se amb l'entorn social on viu, el necessita, perquè a través de les seues vivències, queda ancorat al seu temps i abans que s'esgote el brollador de la creativitat ha de tornar a nodrir-se de les experiències i els fets del seu moment a través de la volta a la civilitat, els mitjans de comunicació, les tertúlies, les exposicions, i d'aquesta manera assimilar la modernitat del moment per a viure la seua època o canviar-la, però sense retrocedir perquè si ho fera cauria en anacrònics arcaismes i quedaria fora de joc.

En suma l'artista tria el propi camí dins de la seua època i establint un pacte aconsegueix el vincle amb els valors de la societat en què viu, d'aquesta manera la història de l'art està repleta de multitud de plantejaments de pactes amb diversos aspectes de la humanitat constituïda en societat; el Renaixement pacta amb l'equilibri i la serenitat, el barroc amb els arravataments místics i religiosos, el romanticisme dona curs al sofriment passional, el realisme huitcentista gira la mirada al fet social, les estètiques impressionistes pacta amb la naturalesa civilitzada,, el preciosisme amb el burgés decoratiu, … i el realisme social del segle XX pacta amb la democràcia… per citar alguns rellevants.

Baudelaire demanava a l'artista que plasmarà en les seues obres l'heroisme de la vida moderna Dilthey advocava per a satisfer la necessitat cultural d'acord amb els nous temps i Pérez Galdós exigia als artistes que pintaren la seua època, allò que veien.

Serveixi aquesta introducció per a endinsar-nos en el territori d'Antoni Miró qui maneja amb bons resultats aquesta paradoxa, basada en la dicotomia soledat-societat.

Actua Miró com un telegrafista invisible i solitari, emetent art a l'instant des d'un extrem del globus a l'altre, en una espècie d'esperanto artístic comprensible per a totes les llengües a la recerca de la universalitat estètica perquè el tema no li és indiferent, no és un ull innocent que pinta un feix de llenya sense saber el que és, com Courbet.

Al contrari Miró sap molt bé dirigir l'espill cap a la realitat, que no és viscuda en primera persona, així obté el seu reflex amb el mirall ,el qual és traslladat a la imatge, en un procés en el qual incorpora el que veu al que sap i retorna allò que elabora a la societat per a participar en la creació d'un estat d'opinió. Pensa en local però actua en global, no és un artista amnèsic allunyat de la societat, observant des de la butaca el declivi de la civilització, Miró no pensa en els objectes i els éssers, sinó que els percep des de la realitat amb totes les seues formes i emprant un sofisticat i metòdic aparell tecnològic exhibeix el missatge de les seues obres al voltant del món.

El signe de Miró no és lingüístic perquè no exposa i expressa, sinó que visualitza i no és condicionat per una intricada semiòtica, sinó pel llenguatge natural de la imatge, que creua el globus d'un extrem a l'altre de manera simultània si vol, perquè la mirada és el llenguatge, no hi ha intermediaris i el contingut primer del signe denota la resta de manera manifesta, sense equívocs

Antoni Miró ja ha deixat arrere el simbolisme pop de la dècada dels huitanta (recordem El Misteri republicà o Psicoanàlisi de la pintura) i les seues reelaboracions de Pinteu Pintura. Entrada ja la tercera dècada del segle XXI, gira el seu mirall cap a una obra de llenguatge plàstic internacional, allunyat com de costum de l'art conceptual amb un missatge recognoscible per qualsevol raça, religió o estat social.

Sense deixar mai abandonats als col·lectius socials que lluiten contra les injustícies i la corrupció, (Mani-festa) ni el món de la cultura (Personatges) Miró s'endinsa en altres àmbits personals amb la sèrie Costeres i Ponts, que pren l'encàrrec d'exercir de dura pedra de carreu en un homenatge a la ciutat que el va veure nàixer i créixer.

Pedres, formigó i ferro que dona pas a la carn mòrbida de Havana i Nus i Nues, on la dona té un importància central en aquestes sèries d'obres iniciades a partir de 2012 i en un joc de tipologies arquetípiques la base de les quals se sustenta en les deesses gregues que actuen com a pantalles de projecció de l'inconscient; exclou l'artista dues tipologies de dona, la dona Persèfone que habita el món subterrani de les experiències ocultes i místiques (tractada pels simbolistes com Romero de Torres i Franz von Stuck,) o la dona Hera, la del poder mundà (Madrazo i Wintherhalter)

En les últimes sèries, no obstant això, Miró capta en l'espill la dona Artemisa, atlètica i aventurera en el Vol del Gat amb Sol Picó així com en la sèrie Mani-festa amb les dones activistes anònimes. Aquest agitador cultural no deixa d'obtindre, d'una manera o una altra, el reflex especular de la dona, en la sèrie Personatges, on ressalta i denota la importància de la dona Atenea, culta, intel·ligent i civilitzada, també reflecteix en paral·lel una obra femenina introspectiva provocativa en Suite Havana i els seus Nus i Nues i aquestes obres no són més que una immersió en el món de la dona Afrodita d'inspiració artística basada en els aspectes de sensualitat ,bellesa i sexualitat amb certes derivacions cap a la tipologia sicalíptica de la dona fatal .

Antoni Miró persisteix en la paradoxa, refugiat en la seua Arcàdia particular, a l'abric del món, es relaciona amb ell a través de reduïdes tertúlies i voluntàriament reclòs intramurs, pinta el món extramurs. Viu envoltat de paisatge però no és pintor de paisatges i encegat per la llum del dia, prefereix el silenci de la nit.

Antoni Miró, l’artista paradoxal però gens contradictori i molt segle XX, és el que ens ofereix ara les seues últimes creacions a la Llotja.