Antoni Miró
Josep Albert Mestre Moltó
En fer esment poèticament Salvador Espriu d’Antoni Miró, en el seu Homenatge al gran artista alcoià, ens diu que: “no puc fer res per ajudar ningú / perquè jo sóc tan desvalgut com tu. / Però sense descans, amb viu clamor / em serviran la forma i el color”.
Perquè com suggereix aquest clam poètic, és veritat que, no obstant els límits de l’acció artística per a transformar la societat, la trajectòria fonamentalment pictòrica, però també escultòrica, muralista i grafista, del pintor alcoià s’ha singularitzat, de manera força personal, per una incansable i clamorosa pintura de denuncia i reflexió sobre les contradiccions de la nostra societat a través i entorn a la forma i el color.
Des de, pràcticament, la seua inicial anadura pictòrica, amb l’expressionisme figuratiu i el realisme social, en “Les Nues” (1964), “La Fam” (1966), passant per “Els Bojos” (1967), “Experimentacions” i “Vietnam” (1968), “L’Home” (1970), “Amèrica Negra” (1972), “L’Home Avui” (1973), “El Dòlar” (1973-80), “Pinteu Pintura” (1980-90), “Vivace” (1991-2002), fins l’actual “Sèrie Sense Títol”. Ambdós elements conceptuals i formals — denúncia, forma i color— compenetrats en l’estructura del propi mitjà d’expressió i comunicació, conformen una diegesi, entre allò representatiu i allò plàstic, que vol clausurar un ordre preestablert i imposat, substituint-lo per una realitat estètica i plàstica, dins del realisme social, que desemmascara, per una banda, les ideologies subjacents en les societats del capitalisme tardà o, en el cas espanyol, a més a més, a la del nacionalisme centralista i repressor; però, per altra, la seua estructura mediàtica i comunicativa amb el caire de manipulació i alienació que la caracteritza.
En sentit no afirmatiu sinó crític, clamant per la llibertat i la solidaritat humana, este desemmascarament, dones, no és sols de contingut, sinó lingüístic. En aquest sentit, Antoni Miró ens recorda el Bertold Brecht d’aquelles reflexions al voltant de l’estètica del realisme social: “Convertir el realisme en una qüestió de forma, lligar-ho amb una, sols amb una forma, i a més a més antiga, significa esterilitzar-ho... Tot allò formal que ens impedesca arribar a l’arrel de la casualitat social cal que es rebutge; tot allò formal que ens ajude a arribar a l’arrel de la casualitat social cal que s’accepte”1.
Com a tal acudeix a llenguatges, tècniques i recursos diversos (assemblage, fotografia, cinema, còmic, cartell publicitari) a partir de les imatges de les nostres societats desenvolupades i les tècniques lingüístiques dels diferents “mass-media”, en un estil prop del pop-art, de la seua acurada figuració i les tintes planes, tendents, en el seu cas, a la monocromia. A combinatòries i seleccions d’imatges que deixe a l’espectador, en una clara voluntat de reforçar l’eficàcia comunicativa, no en l’assumpció passiva d’una proclama, sinó pel contrari en una participació activa i crítica en la conscienciació d’allò que es denuncia, però des del protagonisme valuós dels paràmetres estètics.
Amb aquesta finalitat, planteja una estratègia d’inversió de la funció comunicativa d’aquestes imatges, prioritzant el recurs lingüístic de la descontextualització o separació de la imatge del seu context habitual.
Aquest recurs incideix en la sintaxi, en la semàntica i pragmàtica de l’obra. En el primer cas, en la mesura que organitza la xarxa narrativa, l’organització interna dels seus sistemes figuratius. En el segon i tercer cas, atenent la dimensió simbòlica, cultural i social dels referents gràfics i estètics. En els quals, en tot cas, s’expressa la contradicció social que hi ha en la nostra realitat contemporània. Sobre això afirma Simón Marchán Fiz que “la descontextualització no és sols un efecte lingüístic sinó un reflex dialèctic de contradiccions de la realitat social contemporània a escala local o internacional”2.
En el cas d’Antoni Miró, aquesta contradicció, aquesta causalitat social i històrica amb què es nodreix el seu simbolisme gràfic, té a veure amb l’opressió del ser humà i dels pobles, especialment del nostre poble valencià; amb la violència, el racisme, l’imperialisme, el desequilibri ecològic.
L’estratègia de la descontextualització, per altra banda, es veu reforçada en eficàcia comunicativa per un conjunt de recursos tais com la repetició, l’oposició, la superposició insòlita d’imatges, la paròdia i la ironia, utilitzant, entre d’altres, cites amb obres emblemàtiques de la historia de l’art (Velázquez, Goya, Tiziano), donant-los un sentit nou i diferent, marcadament crític, en el marc d’una organització del missatge substantivament ideològic.
Finalment, en la última sèrie, l’esmentada “Sense Títol”, el pintor s’endinsa en una espècie de Crònica de la Realitat, viatjant a l’interior d’unes realitats contemporànies des de la seua mirada quotidiana i desposseïda de qualsevol parany dels mites diguem-ne oficials; des de la sinceritat personal, subjectiva i crítica davant allò que veu.
El viatge s’interpreta conceptualment a partir de fragments d’eixa realitat que per a Antoni Miró continua essent la de les injustícies socials i els conflictes bèl·lics, la de la repressió, però també la de personatges emblemàtics de l’art o de la política. Estèticament i plàsticament, amb una organització compositiva i una reinterpretació de les imatges precedents dels “mass-media”, digitalitzades i pintades en acrílic sobre una textura rugosa que densifica i concretitza l’espai. El pintor, per altra banda, subratlla amb subtils enquadraments i signes pictòrics detalls que el commouen particularment o cites estètiques per a l’empenta còmplice ètica i estètica de l’espectador.
En definitiva, amb tota la seua última obra, podem continuar veient i parlant amb un Antoni Miró que, continua remetent-nos i envoltant-nos de la realitat des d’una honesta consciencia crítica i des d’una visió pictòrica que amb la tal finalitat crea espais d’eficaç comunicació, marcada reflexió i fruïció estètica.
1. Brecht, В.: Estructuralismo y estética. Buenos Aires. Nueva Visión, 1969.
2. Marchán Fiz, Simón: Del arte objetual al arte del concepto. Madrid, Akal,1986.
