El Tribunal de les Aigües en els ulls d’Antoni Miró

Jordi Tormo

“La porta dels Apòstols, vella, rogenca, corcada pels segles, estenent les seves rosegades belleses a la llum del sol, formava un fons digne de l’antic tribunal: era com un dosser de pedra fabricat per acollir una institució de cinc segles”.
La barraca, Vicent Blasco Ibáñez

L’aigua sempre ha estat present a la nostra història. És font de vida. La seua existència ha estat i és un factor clau per al desenvolupament del benestar social, la millora de la qualitat de vida i la promoció econòmica. És per això que l’ésser humà ha mantingut una lluita constant al llarg del temps per aprovisionar-se d’aquest element. Les aigües del riu Molinar d’Alcoi van aportar la força necessària per al naixement de la indústria al País Valencià. Els seus salts al llarg del llit del riu serviren per generar l‘energia amb la qual moure els batans i rodes hidràuliques que feien funcionar els molins i les indústries tèxtils i papereres, mentre l’aigua corria a través de canals. Així mateix, les aigües del Túria, distribuïdes a través de diverses sèquies, van donar lloc a l’horta valenciana. Les seues aigües han regat, i continuen fent-ho hui en dia, les nostres terres. És ací on naix el Tribunal de les Aigües de la Vega de València, una institució mil·lenària per donar solució als conflictes derivats de l’aprovisionament de les seues aigües entre els regants. En síntesi, fàbriques i horta són part del nostre patrimoni més preuat.

Si abans ho feren José Benlliure, Bernardo Ferrándiz, Gustavo Doré, Tomás Rocafort, Ernesto Furió i Arturo Ballester, qui van pintar, gravar, dibuixar i il·lustrar el Tribunal de les Aigües, ara li toca el torn al pintor contemporani Antoni Miró i a la seua particular mirada. El pintor alcoià ha conreat al llarg de la seua carrera l’expressionisme, el neofigurativisme, la crítica social, el pop-art, el figurativisme simbòlic, la pintura abstracta o la crònica de la realitat. Miró es un treballador versàtil, creatiu i eficaç. La seua és una pintura psicològica i de la psicoanàlisi que va més enllà del pas del temps. També és una pintura política i no és neutra. Es posiciona davant de la situació vigent i és crítica perquè ens parla del moment i perquè denuncia les injustícies a través del seu llenç. La seua és una proposta amb un fort compromís ideològic: inconformista, solidària, combativa, denunciadora, rebel i lliure. I tot açò sense deixar de ser absolutament contemporània i estètica. El traç del seu pinzell s’atura en el temps en aquesta col·lecció, com ho ha fet el Tribunal al llarg de la nostra història. Ho fa per parlar-nos de justícia i tradició, per mostrar-nos en imatges i detalls els elements principals que ens permeten descobrir i conèixer aquest element clau del patrimoni valencià i que va ser reconegut en 2009 per la unesco com Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Escrivia Vicent Blasco Ibáñez l’any 1898 en la seua novel·la La barraca que “era dijous, i, segons un costum que datava de segles, el Tribunal de les Aigües anava a reunir-se en la porta dels Apòstols de la catedral de València. El rellotge de la torre anomenada el Micalet assenyalava poc més de les deu, i els hortolans s’ajuntaven a rotllanes o prenien seient a les vores del bol de la font que adorna la plaça”. Hui en dia la seua activitat continua generant expectació. Als membres del Tribunal els acompanyen els veïns i turistes que visiten València i s’apropen fins allí cada dijous quan les campanes del Micalet de la Seu donen les dotze del matí per veure com els seus membres es reuneixen a la gòtica porta dels Apòstols de la catedral del Cap i Casal amb motiu d’impartir justícia i resoldre els conflictes entre els regants.

L’activitat del Tribunal de les Aigües, la més antiga institució europea de justícia per a la resolució consensuada i pacífica de conflictes lligats a l’ús de les aigües de reg, data la seua activitat dels temps immemorials d’Al-Àndalus, si bé fou a partir de la conquista del Regne de València per part de les tropes de Jaume I quan acabà d’articular el seu model. És una institució que s’ha mantingut al llarg del temps i que ha estat respectada per totes les reformes legislatives que s’han anat aprovant. Miró aconsegueix amb aquesta mostra despertar el nostre interès per saber més sobre el Tribunal, per conèixer en detall el seu origen, importància, organització i funció. El pintor alcoià ens parla amb els seus quadres de justícia, pau, patrimoni, cultura, país, tradicions i es centra, sobretot, en l’entorn humà i natural propi del Tribunal.

Al llarg de la seua carrera, Miró ha utilitzat i seguit distints recursos, procediments, tècniques, materials i estils. Aquest aprenentatge ha esdevingut en una sèrie de trets característics a la seua obra i que, evidentment, estan presents en aquesta col·lecció. Ací ens mostra imatges pròpies de la tasca del Tribunal en la resolució dels conflictes sobre les aigües del Túria, així com de les sèquies i assuts que hi regula, a través de vint-i-cinc obres pictòriques en les que ha treballat en acrílic sobre llenç. Ens mostra, amb majúscules, aquest llegat de la història del País Valencià i la tasca dels membres que el componen, el president, el vicepresident, l’agutzil i els guardes, com a representants de cada sèquia, tots llauradors considerats “homes honrats”. Ens mostra als guardes que esperen a la casa-vestuari, als seus membres reunits, les sessions que mantenen, l’interès que desperten, la porta dels Apòstols, el ganxo present any rere any i el Túria i les seues sèquies. Ho fa destacant allò que considera imprescindible, jugant amb els efectes, els colors i les posicions en el llenç. I també posa davant dels nostres ulls el ric patrimoni hídric, a través de la presència a la col·lecció d’algunes de les sèquies i assuts que hi formen part de la regulació del Tribunal i com són les de Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Xirivella, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella. Els seus quadres tenen un títol sempre directe: El cercat, El corralet, Expectació i Repartiment són alguns d’ells. A més, Miró ens ofereix una visió distinta i experimental d’aquest treball a través de vint-i-cinc gràfiques variants i digitals sobre llenç que també ha realitzat per a l’ocasió i on juga amb els colors, la disposició i l’enfocament. I com sempre, els detalls, tant presents a la seua obra: els seus membres són tots recognoscibles, una senyera sempre present que ens evoca l’origen del Tribunal, una barretina roja per a l’Apòstol i una pintada reivindicativa que ens recorda que hi som al País Valencià.

Antoni Miró i el Tribunal de les Aigües comparteixen un recorregut comú que els ha permès ser referents en els seus respectius àmbits. Miró es un pintor destacat dins de l’art i la cultura valenciana per la seua obra, trajectòria i projecció internacional i el Tribunal de les Aigües es distingeix per ser una institució clau per entendre el patrimoni cultural i el País Valencià actual. Si l’activitat del Tribunal destaca per ser oral, Miró utilitza la mateixa llengua que els membres del Tribunal per donar títol als seus quadres. Ho fa en valencià, com no podia ser d’altra manera. Si l’activitat del Tribunal destaca també per esdevenir en un únic acte celebrat cada dijous per resoldre els problemes entre els regants, Miró immortalitza en el quadre tot allò que vol transmetre d’una forma directa i amb un títol concís. Les seues imatges parlen per si soles. Si l’activitat del Tribunal destaca per ser pública i oberta, Miró apropa l’art a la ciutadania a través de les seues obres presents en els museus i sales d’exposicions per generar una debat responsable, públic i obert. Si l’activitat del Tribunal destaca per la seua gratuïtat sense ocasionar cap despesa per als denunciats ni rebre cap compensació els seus membres, Miró apropa la cultura a la societat mitjançant la pintura sense esperar res a canvi. La connexió entre ambdós és més que evident. Gaudim-la.