A Antoni Miró

Joan Valls

Antoni Miró, dins el suggestiu i nou planter de pintors alcoians, destaca per la seua ferrenya voluntat de creació. Sobre la seua pintura no cal parlar d’estils ni de modalitats més o menys fugisseres, perquè tot ell és sang i nervi en acció, pinzell i espàtula fecundíssims. Expressionisme, postimpressionisme? Jo diria que no. El nus que ara pinta –més enllà de la bellesa fixada en cànons estereotipats– tenen la torturada gràcia d’una subjectivització fortament onírica, personalíssima, fruit d’un seny artístic que ha meditat i tracta d’ensenyar-nos un món de missatges marginals en què el somni canta en color i traç i conquereix originalitats difícils, però, al cap i a la fi, persuasives.

A Antoni Miró, li augure un camí de descobriments, perquè ha entrat, de ple, en el misteri de la inspiració autèntica, la que no es val d’esnobismes ni alienes fulguracions.