Salta al contingut de la pàgina principal

Antoni Miró, company del temps

Javier   Rubio Nomblot

Antoni Miró (Alcoi, 1944), amb el seu gust a perfeccionisme insubornable i a literàries interpretacions, ens obliga, en certa mesura, a replantejar-nos molts dels tòpics que s’han anat creant al voltant de l’evolució de les arts. Al remolí d’innovacions centrades molt més a sobrepassar el colp d’efecte del moviment precedent que no a expressar opinions o sentiments propis, cal contraposar el treball lúdic, mut i sempre crític d’una sèrie de magnífics pintors que, als anys seixanta, van donar un sentit a les inquietuds que es van generar en la civilització de consum, en la cultura de masses i en les identitats amenaçades. Antoni Miró, tan pròdig en exposicions a l’estranger com a absent de les sales madrilenyes, ha mantingut la lucidesa d’aquelles visions que avui ens semblen profètiques i la seua temàtica ha evolucionat al compàs dels canvis. La seua pintura, però, es fonamenta sobre un rigorós respecte pels guanys tècnics i estètics del “pop”: una imatge impactant, tributària o precursora del missatge publicitari, un ús acurat del color, que forma grans plans i un dibuix impecable, la fredor del qual té la virtut d’emfatitzar el seu caràcter crític. La trajectòria d’Antoni Miró està, doncs, jalonada d’obres que reflecteixen preses de consciència, temes concrets (que no pas puntuals, ja que sempre hom hi trobarà un missatge més pregon) i en aquesta exposició poden contemplar-se, juntament a la seua obra més recent, alguns quadres de la sèrie “Pinteu Pintura”, en la qual Velázquez, Miró, Gaudí i, sobre tot, Dalí (i Gala i Freud) omplin les teles d’imatges mítiques. “Vivace”, la sèrie que ara inicia Antoni Miró, té un atractiu especial. El pintor, que s’ha submergit en una poesia molt més constructiva (encara trobem ressons d’aquella frase que va pronunciar fa anys: “Pinte precisament allò que no m’agrada”), imagina espais d’atmosfera incontaminada i basteix formes estilitzades, l’esveltesa de les quals, més que suggerir-nos un present amenaçador, ens trasllada a un món ple de respostes.

ESBÓS DE LLETRA A ANTONI MIRO

Altres textos referits a Antoni Miró

Anar a textos