A Antoni Miró

Jaume Pérez i Montaner

Ara la pedra és pedra; cap record
no pot trencar la llum i l’ombra i l’aparença,
ni pot guarir ferides tan pregones
com aquest mar de cendres i els coltells
arran del llavi i la basarda al pit
i el boscam eriçat de falsos mots.
La pell i els ossos i els cabells no poden
acceptar l’enrenou de les aranyes,
la solitud del corb, l’òliba fosca
o el buit irremeiables de l’absència.
Sota el cel ofegat quin sol o quina boca,
l’aspra geniva i la pell esguerrada,
llengua de fang i rosegades ungles.
Només la solitud de l’evidència
del temps perdut al laberint grotesc
d’un fals desig i unes paraules fosques.
Només la solitud de l’evidència
d’haver-hi estat els favorits dels déus
ara ofegats en el boscam metàl·lic
d’aquests ulls follament enverinats.