Toni Miró, la pintura és llibertat
J. Seafree
Com empremtes múltiples de les diferents circumstàncies vitals, l’acte de pinter refereix el compromís i l’afecció entre essències: el color de la fusta, el color del mar, els ulls que somriuen com una riallada entre les ones; així trobem la tasca pictòrica d’Antoni Miró. Sèries diverses en materials, en temes, en intencions, metàfora i fruit alhora del viatge, de l’acció de viatjar, de l’experiència resultant en cada singladura escollida. Les icones modernes, les escultures clàssiques, els animals... denúncies, descobriments i fites que retén el seu peculiar homenatge a l’art i a la vida, i tots dos a cada quadre, com una albada esquinçada per unes tisores, disposada a enlluernar-nos, a mostrar-nos un altre nou horitzó amb la seua aurora pròpia i renovada.
En l’equipatge per dur a terme aquesta admirable tasca tenen espai també l’esdevenir i la paraula, la quietud i el silenci, les armes i la llibertat d’expressió, les cordes i els obstacles, els perfils i els somnis. I amb aquestos embolcalls caminen, van i vénen, rostres, bicicletes, eines, lletres, signes heterogenis de la societat, aquest racó del món unes vegades deshabitat, d’altres ple d’espills amuntegats. I a través d’aquest laberint lúdic de referències estètiques, celebrem l’agraïment per la memòria; trobem, a més, història i geografia que l’acrílic ordena en plàstiques associacions, amplis camps de visió, com àmplia i generosa en imatges és la realitat.
El viatge, allò que s’esdevé, allò que es cerca, allò que potser es troba; allò que succeeix lluny de les nostres mans, però prop del que sentim. Cada pas i cada mur barregen allò orgànic i les estructures, i conviuen la materialitat i l’aclamació en defensa de la justícia o de qualsevol altra utopia domèstica necessària. Dinàmiques visions que serveixen per a posar pau en la raó, o per a omplir d’incertesa la irreverent irracionalitat. I així, Antoni Miró presenta les seues obres com a pàgines d’un llibre que s’identifica amb l’existència.
Esperant ser descoberts, escrits als costats de les teles, podem llegir breus versos, amb prou feines apunts per al seu dens viatge: l’honor de la paleta, la dignitat dels colors, els matisos amb els cordons ben lligats, la casa de les metamorfosis amables. Pintura i creació en el finestral de la sinceritat. I des d’ací contemplar com a punts cardinals o telons visibles paral·lels:
música - pintura - natura - silenci
el mar - la imatge - l’home - el temps
fragments primordials d’una sendera conciliadora, una trajectòria humil a recórrer ambles seues exemplars bicicletes, formes curioses que fugen de la contaminació acústica. Perquè la matèria primera poètica s’aferra, fent voltes, als raigs de les rodes de tan particulars velocípedes.
Malgrat la varietat de registres i reconeixent una àmplia versatilitat en el treball d’Antoni Miró, el record dels seus quadres deixa sempre la càlida sensació d’una llum d’arena que acaricia la columna de la memòria. Quan la pintura és llibertat, les paraules resten al seu servei, i el fet artístic, cobert de secret i d’aigua indispensables, es torna joia i honorable allotjament.
