Separata de De orbis Hispani linguis litteris historia moribus
Heinrich Bihler
A propòsit de l’interès de Salvador Espriu per les art plàstiques, a partir de la sèrie de poemes «Aproximació a l’obra d’alguns artistes» del llibre Per a la bona gent, 1984.
El poema «Món d’Antoni Miró», que tanca el grup III, «Aproximació a l’obra d’alguns artistes», coincideix des del punt de vista mètric amb el poema precedent, «Minotaure», per la utilització de deu parells de rimes, de nou totes masculines, que s’alternen d’estrofa a estrofa, encara que en aquest cas amb versos decasíl·labs. Pel que fa a la temàtica, el primer fragment de «Minotaure» recorda la lluita sense esperança contra la mort «de vanament lluitar contra la mort» (III b). Però aquesta lluita no s’enfoca des d’una perspectiva metafísica i existencial, sinó des del punt de vista ètic. En aquest sentit, «Món d’Antoni Miró» constitueix l’antítesi del poema anterior, persevera en la visió de «Món de Subirachs» i «Món de Maria Àngels Freixenent» i clou així el conjunt de poemes dedicats als artistes plàstics.
«Món d’Antoni Miró» és un dels darrers poemes que va compondre Salvador Espriu, concretament i segons dades pròpies, entre el maig i el juny de 1984. Al cap d’un temps n’enviava el manuscrit al pintor i escultor nascut a Alcoi (València) el 1944, i posteriorment, el desembre del 1984, es publicava la primera edició de Per a la bona gent. La dedicatòria que acompanya el títol del poema, «En homenatge al gran artista alcoià» testimonia la gran estima que Espriu tenia per aquest representant d’aquella jove generació d’artistes amb el qual l’unia una relació d’amistat ja des dels anys seixanta. Al seu torn, Antoni Miró expressava la veneració que sentia pel poeta concedint un lloc preeminent en les seues publicacions al poema que Espriu li havia dedicat, 62 63 i fins i tot organitzant exposicions en honor d’ell.64 Per a entendre el treball artístic d’Antoni cal tenir present que procedeix d’una regió que des del segle xviii, des de la guerra de Successió espanyola, ha esdevingut un referent fonamentat en la lluita per les llibertats i pels drets polítics i socials. Els valencians van oferir una resistència acarnissada contra el poder central de Madrid, que els volia desposseir dels seus drets propis. Arran de l’embranzida industrial del país, aquesta resistència, especialment per part de les classes socials més desfavorides, es va traslladar a la lluita pel manteniment i la millora de les condicions de treball i contra la injustícia social, cosa que desembocaria en nombroses revoltes i vagues, i en aferrissades proclames de caire anarquista i comunista. El record sempre viu d’aquests esdeveniments i el de la Guerra Civil, a més de la pròpia experiència durant la dictadura franquista i la derivada d’altres sistemes i successos funestos en altres parts del món, encoratgen el jove artista a posar el seu treball al servei de la resistència contra tots els fenòmens perniciosos contemporanis, a denunciar qualsevol violació dels drets humans, la deshumanització, la misèria individual o col·lectiva, les excrescències del sistema capitalista, l’odi racial i els horrors de la guerra, i d’aquesta manera defensar el respecte a la dignitat humana, i molt especialment, el desenvolupament sense traves de la llengua i la cultura catalanes a la seua terra valenciana. En els quadres i escultures que tracten aquests temes se serveix de diferents fórmules artístiques, cercant incansablement noves vies d’expressió en el marc, fins ara, del «realisme social». Amb traça, sap trobar el punt just per a expressar, amb sobrietat de línies i colors, el que transmeten les seues imatges, les quals componen un missatge clar i directe que ens arriba amb tota la seua càrrega de perspicàcia i ironia, especialment en els seus cartells. Les nombroses exposicions d’aquesta obra, tant al seu país com a l’estranger (també a Alemanya), li han aportat fama i un munt de reconeixements. És, sens dubte, l’artista més compromès en el pla social a qui Espriu dedica un poema en Per a la bona gent.65 I fent-ho, honorava un creador de la jove generació amb qui se sentia molt pròxim per la seua actitud ètica, la seua «postura cívica total» com a «home de bé» (Ovidi Montllor, 1981), i per la plasmació estètica d’aquesta postura, en particular pel que fa a la defensa de la catalanitat a l’extrem meridional d’aquest espai cultural. L’artista, per la seua banda, ho certifica parlant així del poema dedicat a ell: «Crec que Espriu tenia grans dots d’observació perquè diu coses al seu meravellós poema que sembla com si em conegués profundament, millor que ningú, sens cap dubte.»66 Mirem-nos, doncs, amb més detall què diu el poema.
Com en la majoria dels poemes que Espriu dedica als artistes, en «Món d’Antoni Miró» es pot resseguir en el desenvolupament de l’evocació com es passa de la foscor a la llum, d’una situació de partida difícil i negativa, a una visió positiva del futur, a la qual s’arriba a còpia d’esforç. A aquests dos aspectes els dedica, a parts iguals, cinc dístics, i els estructura de manera gairebé idèntica al poema precedent, «Minotaure». Ací, com bàsicament en la resta de poemes de Per a la bona gent, Espriu configura l’evocació d’una manera viva, la dramatitza inserint elements dialògics i canviant contínuament de perspectiva. Comença el relat en la tercera persona del singular, és a dir, des de la perspectiva d’un ell, però referit a un nosaltres. «Molt a migjorn del nostre país rar / aguaita nit un solitari far.» (I) / «El bleix del sofriment el va sotjant / ones endins, a l’hora del foscant» (II). El poema es presenta amb la designació concreta de la situació geogràfica. L’adjectiu de la dedicatòria [artista] alcoià palesa que es tracta de la ciutat d’Alcoi i de l’extrem meridional del territori valencià i del conjunt dels països de llengua catalana. Amb el mot rar s’al·ludeix sens dubte a la seua situació i consideració particulars al si d’Espanya. I simultàniament s’estableix un vincle evocador del poble vell, el vell poble dels catalans, amb què conclou el poema. L’homenatge a l’artista Antoni Miró s’expressa, doncs, en el marc i sobre la base de la catalanitat, una catalanitat que ell sempre ha mostrat de manera clara; amb tot, no es tracta d’un nacionalisme català curt de mires, sinó, com en Espriu, el seu model, d’un cosmopolitisme que té les arrels en l’amor al país i al poble.67 En aquest espai geogràfic apareix, en la foscor incipient, un far envoltat per les ones. Alcoi, però, no és a la costa, sinó terra endins. És fàcil d’interpretar ací, com també a través de tot el context, que som davant d’una metàfora: el «far solitari» és l’artista, sol o solitari, que (gràcies al seu art) s’alça sobre el mar que és la vida, i que projecta la seua llum, no en la nit, sinó en «nit», en la nit de les circumstàncies vitals. Aquesta «nit» l’especifica la segona estrofa. És «El bleix del sofriment» que «el va sotjant, / ones endins, а l’hora del foscant.» (II). Amb «l’hora del foscant» i en connexió amb bleix i sotjant se suggereix la proximitat amenaçadora de la mort, atès que Espriu fa servir aquests conceptes que anuncien desgràcia i perill en contextos semblants en altres poemes.68 Però és l’estrofa següent la que confirma aquesta al·lusió a la mort: «Ell em segueix en l’aspre desconhort / de vanament lluitar contra la mort». A partir d’aquesta estrofa canvia la perspectiva: de fora, del punt de vista des del qual observa ell, passem a la sensibilitat i al pensament del jo –de l’estrofa IV fins a la VIII–, en diàleg amb tu, que també és interpel·lat en l’última estrofa, la número X. Tanmateix, com és habitual en el poeta, solament marca l’estil directe en determinats casos, en concret en les estrofes IV, V i VIII, possiblement perquè tinguen més relleu. De la mateixa manera, com no és estrany en els poemes d’Espriu, queda conscientment poc clar qui parla amb qui, ni tampoc si el jo o el tu es refereixen sempre a les mateixes persones. Amb tot, a partir de l’estrofa IV, «Però sense descans [...]», és a dir, a partir de la segona part, el jo sembla referir-se clarament a l’artista, i el tu al seu interlocutor, el poeta.
Com caldria, però, interpretar les estrofes precedents, la IV i la V? En la IV, un jo es plany que té lligades les mans amb gruix de cordes perquè demana llibertat als senyors: «Les mans amb gruix de cordes m’han lligat, / quan als senyors demano llibertat», i un tu diu amb recança en l’estrofa V: «No puc fer res per ajudar ningú, / perquè jo sóc tan desvalgut com tu.» Aquesta deu ser la resposta del pintor, amb el qual està clarament relacionada l’estrofa següent, la VI. Ací el seu jo indica que ell, com a artista, sempre podrà disposar de la forma i del color, dels quals se servirà «sense descans, amb viu clamor». Però qui és l’home lligat? Des d’un punt de vista metafòric no pot ser el poeta, que en la seua obra poètica sempre ha clamat per la llibertat; ni tampoc l’«home rebel» per excel·lència, Jesucrist, l’empresonament, passió i mort del qual tan magistralment va evocar Espriu.69 Més aviat pense que Espriu es recorda ací d’un quadre (o cartell?) que Antoni Miró havia pintat dins la sèrie «L’Home d’Avui» de l’any 1974 i que portava per títol Home lligat. S’hi pot veure un home de color que alça els braços amb els canells lligats a unes cordes gruixudes.70 Si aquesta suposició és correcta, el poeta dóna veu a l’home lligat que apareix en el quadre, el qual ens fa saber la raó per la qual està retingut i que explicaria el significat del quadre: la lluita per la llibertat contra els senyors, contra els de dalt. Personificat d’aquesta manera, el tema resulta més colpidor que fent-ne simplement una evocació retòrica. És una qüestió que, tant el pintor com el poeta, han tractat i no només en relació amb la dictadura i la greu situació al seu país. Tots dos han combatut sempre, des dels seus respectius camps artístics, la conculcació dels drets de les persones de color.71 En tot cas, el que cal retenir és que el poeta fa d’aquest tema, cabdal per al pintor, l’eix central del poema, unit en les estrofes VI i VII a referències a la l’entrega amb què lluita per la llibertat, «sense descans, amb viu clamor» (VI), i «combat que mai no vol repòs» (VII), un combat lliurat sense equívocs i sense cap (fosc) misticisme, és a dir, enfocat a l’exterior a la manera expressionista. En aquesta actitud lluitadora es podia reconèixer perfectament Antoni Miró, com també, al seu torn, Espriu es pot reconèixer en els quadres del pintor. És una actitud que el poeta sempre havia evocat en els poemes d’orientació eticomoral, i també –i sobretot– en la seua última etapa, especialment en relació amb els pintors que sentia més pròxims, entre el quals no solament figura Antoni Miró, sinó també mutandis, Josep Maria Subirachs, Armand Cardona Torrandell i Maria Àngels Freixanet. Com en els poemes dedicats a aquests pintors, Espriu posa l’èmfasi en la necessitat de l’esforç que preludia un guany. En el cas que ens ocupa, això s’expressa d’una manera més intensa al final de l’evocació de l’art i de la personalitat de l’artista a partir de l’estrofa VII. El jo-artista utilitza l’estil directe per a reptar el poeta a entonar un cant triomfal, «Entona, doncs, un càntic triomfal» per a superar els abismes de la misèria, del mal, «damunt abismes guardadors del mal». El poeta, el seu interlocutor, sembla respondre-li en les dues estrofes finals. En la IX confirma el triomf o el guany que aconsegueix l’artista gràcies a la seua clarividència, integritat i universalisme. Si més no, així es podria interpretar l’estrofa IX: «Heu ben guanyat, clars ulls, lluny de cap vesc, / tan sols esbatanats a l’aire fresc»72 Els ulls ací són una sinècdoque de l’artista. En tant que principal òrgan sensitiu del pintor, dibuixant o escultor, són un element recurrent en Per a la bona gent, i apareixen sobretot, encara que no solament, al final dels poemes, com a evocació final de la fascinació que pot provocar la contemplació de les obres d’art. On més s’escau aquesta comparació, també com a instruments de lluita moral, és en l’estrofa VII de «Món de Cardona Torrandell»: «Ells ulls oberts / de bat a bat, / ves fent-los eina / de combat.»73 Tanmateix, en l’estrofa IX de «Món d’Antoni Miró», Espriu destaca com a característica singular del seu art la claredat, i tot el que implica: coratge, puresa, frescor, sinceritat, etc., tot un seguit de qualitats que la crítica artística ha elogiat en Antoni Miró. Així i tot, el punt culminant arriba al final del poema amb l’evocació de la catalanitat de l’artista: «I sentiràs com l’ala de l’ocell / t’uneix, al blau, al nom d’un poble vell», paraules amb què poèticament se’ns diu que l’artista, en la seua identitat –expressada de manera plàstica amb el vol de l’ocell en el cel blau de la seua pàtria–, encarna la tradició del vell poble dels catalans (del Principat, de les Illes Balears i del País Valencià).
El poema començava esmentant la catalanitat territorial, concretament el tros meridional del país, però amb una menció implícita a l’energia lluminosa del representant artístic d’aquella regió, a través del concepte far, per a acabar subratllant els valors espirituals simbolitzats per l’ocell. En l’obra lírica d’Espriu, el vol de l’ocell apareix també en altres ocasions en aquesta funció. Però ací, referit a la catalanitat, recordaria el seu poema «Un nou “Cant dels ocells“» en Per a la bona gent I, el qual té com a base aquesta cançó de Nadal tan arrelada en la tradició catalana i que el seu compatriota, el violoncel·lista Pau Casals, ha fet famosa a través de les seues interpretacions magistrals. Pel que fa al color blau, que Espriu emfasitza emmarcant-lo entre dues comes, potser és una referència al famós cel blau d’Alcoi, la ciutat natal d’Antoni Miró, un cel que ell tan bé coneixia. En canvi, no arribaria a conèixer el quadre de Miró, del 1988, Misteri republicà, caracteritzat per un blau profund i que sí que hi té una relació estreta.74 Siga com siga, en el darrer poema de la secció III, «Aproximació a l’obra d’alguns artistes», la catalanitat de l’artista apareix expressada emfàticament com a conclusió i resum, catalanitat que val també per als altres creadors evocats (incloent-hi el suec Owe Pellsjö), com també s’hi expressa l’estreta relació existent entre l’evocació de la personalitat de l’artista i la seua obra.
L’objectiu d’aquest estudi ha sigut oferir una visió de conjunt dels escrits d’Espriu sobre les arts plàstiques, la valoració que el poeta en feia i l’homenatge que ret a determinades personalitats del món de l’art. Després de fer una ullada als seus primers escrits en prosa i vers, he centrat l’atenció en l’anàlisi acurada dels quinze poemes d’«Aproximació a l’obra d’alguns artistes», aplegats en Per a la bona gent. Per raons d’espai, no tots els poemes han pogut ser tractats amb la mateixa exhaustivitat. Amb tot, l’anàlisi detallada dels cinc darrers poemes demostraria fins a quin punt és necessari recórrer àmpliament a informacions i materials del mateix món de l’art en relació amb la lírica actual referida a les arts plàstiques contemporànies. I jo podia i devia servir-me’n perquè, com a estudiós de la literatura no em podia atorgar un judici competent en el terreny de les arts plàstiques, i les obres dels artistes que Espriu homenatja en els seus poemes només les he pogut conèixer a través de reproduccions en catàlegs i no observant-les directament en una exposició.
Tanmateix, basant-me en les informacions i coneixement acumulats sobre els gèneres artístics implicats, m’ha semblat possible reconèixer, descriure i considerar les impressions que l’artista plasma en la seua poesia i les seues al·lusions, més o menys encobertes i formulades amb elements expressionistes i metonímics, a certes característiques de l’art corresponent i a l’artista en qüestió. Aquest article no volia ni podia anar més enllà. En posteriors estudis sobre les transposicions del mitja visual en text en l’obra d’Espriu caldrà tenir molt en compte els actuals debats teòrics sobre la imbricació text-imatge. Siga com siga, és sorprenent la capacitat d’Espriu –i això és el que hauria de deixar ben clar aquest estudi– per a copsar diferents tendències i personalitats artístiques modernes. En els seus assaigs en prosa s’expressa amb cautela des del punt de vista de qui no és un expert, per a, més tard, en els poemes, afinar aquesta visió amb al·lusions temàtiques i formals, servint-se sovint de formulacions aforístiques. També sobre aquest procediment caldria llançar més llum.
Igualment s’hauria d’analitzar amb més detall com, en aquests poemes, no solament s’al·ludeix a uns determinats gèneres artístics i als creadors implicats, sinó que, lligat amb això, i gràcies sobretot a procediments metonímics, es fa referència al que és general i universal, així com a plantejaments estètics i ètics del mateix poeta. En aquest sentit seria necessari també, no cal dir-ho, indagar més profundament sobre els recursos lingüístics i mètrics que s’hi fan servir.
En qualsevol cas, els resultats obtinguts amb aquesta anàlisi revelen clarament la motivació del poeta en aquesta part de Per a la bona gent: és un llegat que deixa «a la bona gent», artistes, dones i homes, amb els quals estava unit per un llaç d’amistat. A ells, i possiblement també a través d’ells a tots els artistes catalans contemporanis –a molts dels quals, tal com hem vist, els havia dedicat poemes fora de Per a la bona gent– els expressa el seu agraïment amb aquesta «Aproximació».
62. En els poemes «M’han demanat que parli de la meva Europa», «Oració al senyor sant Jordi» (Per a la bona gent I) i «Als oportunistes» (Per a la bona gent II).
63. En l’obra teatral Ronda de mort a Sinera del 1965, «minotaure», fins on jo sé, només apareix mencionat expressament una única vegada i en relació amb la mort, que es presenta sota l’aparença d’una pagesa. Cf. Cocozzella 1982: 309-310.
64. En una carta datada el 17 de desembre de 1991, Antoni Miró confirma aquest particular: «El Sr. Espriu em va tramete [sic] l’original del poema manuscrit і poc després el va publicar com sabeu Έl Mall’ (Per a la bona gent), des de llavors ha aparegut a diferents catàlegs i llibres sobre la meua activitat, dels quals us tramet una mostra, on veureu la reproducció del manuscrit i la data; Maig-Juny del 1984. La meua amistat amb Salvador Espriu és ben curiosa, es deu a molts anys de continuat contacte epistolar –des dels anys 60– i d’enviar-li tots els catàlegs i publicacions sobre l’obra que anaven sortint i també d’haver-li dedicat, en diversos períodes, exposicions a mode d’homenatge.»
65. Aquest artista també m’ha fet arribar documentació abundant. Qui més àmpliament aporta informació sobre ell és Guill 1988, que fa una valoració de l’obra de Miró des del 1965 fins al 1968. A banda, també em vaig servir del catàleg en alemany de l’exposició que va tenir lloc a Winterthur del novembre al desembre de 1984, amb l’aclaridor article (traduït del català) «Antoni Miró oder die soziale Verständigung» (títol català: «Antoni Miró o el compromís de l’artista»), del valencià Joan-Àngel Blasco Carrascosa; també el catàleg «Cartells d’Antoni Miró» de l’exposició de Prada del 1989, dedicada exclusivament a cartells de l’artista, en què té una especial importància l’article «Les llances d’Antoni Miró», de Vicent Andrés Estellés (sobre la manipulació de Miró del quadre de Velázquez, exemple típic de la reformulació amb intencionalitat política que Miró fa a partir d’obres clàssiques de Goya, Picasso o Joan Miró, entre d’altres), i el de Josep Corredor-Matheos, «Els cartells d’Antoni Miró».
Especialment valuós és, així mateix, el volum Miró 1987. La primera part conté els poemes que dediquen al pintor trenta autors contemporanis, entre els quals es troben Rafael Alberti, Vicent Andrés Estellés, Josep Corredor-Matheos, Salvador Espriu, Joan Fuster, Ovidi Montllor; la segona part inclou un «recull d’obres» dels anys 1960-1987 ordenat per sèries.
66. En la carta esmentada més amunt, veg. nota 64.
67. Miró constata: «L’art i la cultura han d’estar al servei del poble, una saba que a tots ens impregna de força creadora i de voluntat de futur», citat per Guill 1988:56. Al mateix lloc, més sobre la seua catalanitat. Miró és conscient que forma part d’una «cultura mil·lenària» i que concep la seua consciència nacional, el «seu nacionalisme» com a «únic camí possible cap a l’internacionalisme», o, en les seus pròpies paraules, « L’home solament pot ésser universal si comença per estimar la seva gent, el seu carrer, el seu poble, principi necessari per entendre el món, per estimar tothom» (Guill 1988: 58). Per a entendre fins a quin punt Miró se sent pròxim al seu amic poeta en aquest punt, només cal pensar en el poema «M’han demanat que parli de la meva Europa» de Per a la bona gent I (i com estan de lluny d’aquest plantejament la majoria dels alemanys avui dia!)
68. Així, bleix en Setmana Santa, XXI, estrofa 2, «Bleix de nit / і prim vent» com a premonició atmosfèrica de l’angoixa mortal de Jesucrist, expressada de forma velada amb una metonímia; en «Record de la “Misericòrdia” de Canet», de Per a la bona gent I, el vers «bleixós de plany» (estrofa I d), juntament amb altres enunciats, introdueix el record dels familiars que ja han faltat. De ben segur que a l’obra d’Espriu es poden trobar altres testimonis que confirmen aquest ús de bleix.
L’exemple més conegut de sotjar amb el significat de ‘dirigir la mirada sobre algú de manera amenaçadora, funesta» es troba en el poema «El sotjador», de la primera època d’Espriu, referit als ulls (no visibles) de Déu, dins de Les cançons d’Ariadna.
69. Central en el poema núm. XXI, estrofa IV, esmentat en la nota 67: «Xop del tot / de suor / sangonosa, / el reu duia / lligades / les mans». Aquests breus trisíl·labs lliures emfatitzen la situació que es reprèn en el poema XXIV del mateix poemari. Cf. Bihler 1979: II, 106-109.
70. «Home lligat» apareix reproduït en el volum Miró 1987:83. Es tracta d’una figura masculina mig nua que es debat sobre un fons blanc. En aquesta figura el color que predomina és el negre, encara que mostra alguna taca blanca indeterminada; té els cabells rulls i l’han lligat pels canells amb una corda gruixuda de color marró, que penja cap al terra. Aquest quadre figuratiu se centra completament en l’individu privat de llibertat.
71. Pel que fa al pintor, més sobre aquest tema en les sèries «Amèrica Negra», «Vietnam» i «L’Home Avui»; pel que fa a Espriu, el poema «Veient Rosie a la finestra» (Cançó d’un soldat negre) en Les cançons d‘Ariadna 1949, contra les divisions racials, «Spiritual, amb la trompeta de Louis Armstrong», en Les hores III 1954, i «M’han demanat que parli de la meva Europa» del 1959, recollit en Per a la bona gent I, contra la guerra del Vietnam en «Vietnam», in Les cançons d‘Ariadna 1967.
72. Prèviament, en l’estrofa III de «Món de Frederic Mares», Espriu havia expressat de manera lacònica la fe en la recompensa, en el guany fruit de l’esforç que venç la foscor del mal i porta a la victòria, al triomf de la llum: «Liberalment vençut / el temps per nobles mans, / l’esforç es torna guany, / vast triomf de la llum.»
73. Addicionalment en «Per als amics de “mostra”»: «s’alçaran a la callada, / [...] l’art sempre viu / molt al fons de la mirada»; en «També en un mar xinés»: «Verds fanals Il·luminen / ulls a l’aguait, l’abisme»; en «Món d’Amèlia Riera»: «les mans, els ulls captius d’aquests colors»; en «Món de Frederic Mares»: «tresors / [...] Al recer, uns lents ulls / amb amor els esguarden»; en «Món de Cardona Torrandell» veg. més amunt; en «Món de Josep Beulas», estrofa II: «El fons dels ulls et miren / boscos і camps. / Et sents despullat home / dintre l’esguard»; i en «Món de Maria Àngels Freixanet», estrofa X: «Per part, alhora salt d’isard, [...] niés amplitud / de món, en moure’t, glaç, d’esguard, / amb lentitud.»
74. Sobre el significat del color blau en l’obra d’Antoni Miró, cf. Simó 1989. Un apartat d'aquest volum tracta dels colors en Antoni Miró. Abans d’ocupar-se del blau en l’obra del pintor, destaca la importància d’aquest color en el paisatge alcoià: «A l’Alcoià quan es fa de nit, però en el punt dolç en què el cel encara és blau, un blau intens, un blau opac, el relleu adquireix una consistència especial. Els perfils de les muntanyes es marquen com si acabassen d’ésser dibuixades, en una ratlla precisa i neta. [...] És un efecte òptic, fruit segurament de l’especial transparència de l’aire i de la llum. [...] Antoni Miró té un quadre que reprodueix aquest efecte amb una gran precisió. [...] Es tracta d’un díptic de 200 x 200, anomenat “El misteri republicà”.» Segueix una descripció detallada d’aquesta obra de l’any 1988. El blau apareix en la part inferior del quadre. «Al fons unes cases retallades contra l’horitzó. El cel і Carles III tenen aquest blau que marca el límit entre el capvespre i la nit definitiva. El color és exactíssim і els perfils són molt marcats, reproduint l’efecte que deia més amunt.» Cf. el poema «Món d’Antoni Miró», en què s’esmenta també, en l’estrofa II «l’hora del foscant». En aquest context, l’autora del volum remet explícitament al poema d’Espriu, concretament al color blau que es menciona al final i que en el poema que apareix tot seguit es remarca amb lletra majúscula.
