Antoni Miró i la seua llibertat

Guido Nebuloni

Té la compenetració de les imatges. El rigor compositiu, estilístic i femení, sobretot en les seues composicions evolucionades, que semblen ser les més fermes dins d’una necessitat castigada, purificada i que donen un missatge mordaç però emocional amb una urgència d’ordre.

Antoni Miró demostra consciència, sempre portant la imaginació a una àncora de significats humans. Per tant, el clima ambient, l’atmosfera i l’espai també s’adapten a la feina de Miró a aquesta mesura que ens permet identificar una condició humana.

Les seues obres semblen ser acumulacions geològiques d’antigues i noves cendres i en la seua execució, restes fòssils d’èpoques i existències remotes, i, en un cert sentit, arcanes. És possible llegir els testimonis dels que experimenten tots els patiments de la vida, la seua resistència macerada a l’adversitat, i sembla difícil recordar les imatges d’innocència infantil estimades per la tradició de la pintura espanyola. Miró no simplifica ni tendeix a diluir, sinó que segueix complicant l’assimilació de possibles significats, aspectes o moments de la realitat, i satura amb l’experiència viscuda, troba novament en la seua gènesi pictòrica les raons d’una alta literatura i una elaborada elecció poètica fascinant. De fet, com més creix i madura, més declara el seu origen històric.

Sembla haver-hi formes categòriques i severes de monumentalitat, de meditacions sobre les llunyanes presències de la veritable tradició de l’espanyol del segle XVII, de la contemplació i del suggeriment de Picasso. Descobreix una naturalesa de la substància creada i perfeccionada al llarg d’una llarga tradició, que és la seua essència de la imatge, aquella sense la qual la realitat es converteix en la “visió” que és una part essencial del procés mental per a obtenir fenomen i, de vegades, lògicament, ni tan sols existeix o subsisteix.

En la nostra opinió, la raó (o el secret) de per què els materials amb què treballa Miró són sensacions fresques, instantànies, emocionants o melancòliques i respostes a la memòria: valors per a certs aspectes ja experimentats i absorbits i que, però, és essencial tornar al camp, instant a instant, en la repetició incontrolable de l’existència. De fet, aquesta tria no és només la llum dels ulls o el vagar de la clara foscor dels seus personatges, la consistència i la fixesa dels seus subjectes o la reputació de la nostra més o menys presumida (saber com mirar) imatge, però, una història completa. La història de més vides o d’una vida dedicada totalment i obstinadament a la pintura, que com pot ser desafiada fàcilment fins i tot en les obres (algunes de les quals són molt conegudes) seleccionades, no podria ser més legítima, explícita i veraç.

Una història que s’identifica puntualment amb la nostra experiència, amb les nostres vivències, juntament amb altres d’ahir i de hui, ritus trencats i oposicions aterrides i descobrim el color sensible, vellutat o agre dels seus nus, estirats o abraçats, predisposats a capritxosos collages que s’involucren en les ansietats, decisions, afalacs i enigmes de la “vida moral”, un assumpte finalment establert o que exemplifica el transformisme de les figures i el fons, gairebé musical, rítmic, per la successió de relíquies (Picasso, Dalí, Miró) i de trets dislocats o exhumats (Leonardo, Dürer, Goya) dins d’espais ben camuflats.

Grans llegats, ara dolorosos i ara sublims com qualsevol herència intel·lectual que es puga apreciar.

Miró és un artista que mai ha deixat de recordar-nos, amb una vocació peremptòria i de vegades apagada, que la llibertat no existeix en abstracte i que, també en les profunditats de la pintura, només hi ha una mena de possibilitat llegendària de “venjança” per nodrir-se i defensar-se. Miró resideix precisament en aquesta urgent i afectuosa invitació a la lluita que confirma la lliure elecció reelaborada, incloent-hi el temps en què la cultura en general sembla, per repetició fatal, força dubtosa o, fins i tot, reticent a valors més o menys tàcits.