Antoni Miró i Alcoi des d’Elx

Gaspar Jaén i Urban

Antoni Miró, en el seu rodar pel món, porta de bell nou la seua obra a Elx. A la sala de la CAM podreu veure pintures і objectes, culs de nona, pits dreçats, potser algun penis en erecció, les frases de denuncia que ens colpien quan el Dictador estava encara ben viu, aquells anys quan els d’Alcoiart, els del Grup d’Elx i tants altres grups d’artistes li feien carasses, els delicadíssims treballs i els exactes paisatges fets de pneumàtics, grues i rebuigs industrials.

Hi trobareu reelaboracions de pintures clàssiques que ja formen part de la nostra època: Rafael, Durer, Velázquez, Goya vistos des del drama i les esperances del segle XX. Retrats de la vida quotidiana, dels treballadors i de l’agitació social, dels diners, de la guerra, dels soldats, dels negres. Veureu objectes i situacions domestiques o extraordinàries: amics i amigues, ampolles d’anís, sabates, rinoceronts, lleons i tigres, dòlars i revòlvers. I planant per damunt de tot, la virulència entre irònica i èpica que observa Joan Fuster. Una obra llarga, complexa, tumultuosament vivaç, farcida d’imatges reals i precises, com deia Pollacci.

Veureu aquí l’obra d’un bon dibuixant, una mà de gran soltura, que utilitza amb mestratge la línia, les tintes planes i les textures lluentes per a fer quadres hereus del collage, del pop-art, de la fotografia i del crit de denúncia i crítica de l’agit-prop. Un treballador de moltes hores, constància i dedicació.

El nom i el món pictòric d’Antoni Miró fa temps que forma part del bagatge cultural dels valencians. Qui no ha sentit parlar d’ell, quan fa tants d’anys que treballa en el camp de la pintura i de la cultura del País Valencià? La imatge de Toni Miró, com a pintor important, guardonat a mig món, amb quadres als museus i les col·leccions de mig món, autor d’una obra de gran qualitat artística i gran ressò públic, però també una persona amb ferma consciència de la identitat de la seua ciutat, el seu país i el seu poble, és una de les fites culturals per a la gent compromesa amb aquest país, que estima aquest país i què treballa per aquest país, un país que va de la Sénia al Segura, però també de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

Tanmateix no fou fins l’any passat que vaig conéixer el Toni Miró. Fou un d’aquells dies de treball de camp, rics, intensos, esgotadors, que fèiem el Just Oliva i jo quan catalogàvem l’arquitectura d’interés de les comarques del Vinalopó, l’Alcoià i el Comtat. El Just, que fa la tesi doctoral sobre l’arquitectura deis anys seixanta al sud valencià, havia fotografiat un parell d’obres primitives, ben interessants, que el Miró havia fet per a algunes botigues d’Alcoi i que ens vam trobar al carrer.

Aquell dia de tardor vam entrar a veure el centre de salut La Fàbrica d’Alcoi: ens agradaven aquelles obres d’arquitectura promogudes des de la Conselleria de Sanitat amb la cultura i la sensibilitat de l’arquitecte Joan Calduch. El cas és que era dissabte i els qui es trobaven de guàrdia, desvagats, estaven fent la xarradeta a l’entrada, poc disposats a atendre a dos arquitectes mig bojos interessats per unes arquitectures que sovint desplauen al comú de la gent. Finalment tots delegaren en una pediatra que, amablement ens acompanyà a veure l’edifici i ens l’explicà el funcionament.

Mentre parlàvem en aquell ambient luxós de marbres grisos i negres, ens va dir que era la Sofia Bofill, la companya d’Antoni Miró. Vam restar més encantats encara amb la seua companyia i ens va convidar a prendre un cafè en el cèlebre mas Sopalmo en acabar la nostra feina del dia. Vam restar més encantats encara amb la Fàbrica i amb aqueixa ciutat admirable i magnífica que és Alcoi, una veritable ciutat que s’estima a si mateixa i on tants dies vam pujar per a conéixer, estudiar, triar i escriure els seus edificis. (Si hi aneu, no deixeu d’anar a la casa de menjades Taberna Asturiana, al carrer d’Ibi, un lloc boníssim que ens recomanà la Sofía: fan uns berberetxos de vici!)

Quan vam arribar al mas ja era de nit. La Sofia і l’Antoni ens van atendre a cor que vols i vam quedar admirats amb aquell mas grandíssim restaurat amb tantíssima cura al llarg de molts anys, amb les sales magníficament instal·lades destinades a museu de l’obra de Toni, amb les eines i els instruments que feia servir per a pintar i gravar, fer aiguaforts, objectes i escultures, amb la netedat que ho envaïa tot i amb l’ordre que presidia els cavallets, les taules i els prestatges on s’arrengleraven catàlegs d’exposicions fetes arreu Europa i Amèrica, llibres i papers que parlaven de la seua extensa obra. La Isabel Clara Simó ja ha relacionat aquest ordre del món i l’espai d’Antoni Miró amb la seua obra. L’obra d’un creador de la nit.

Aquell dia ens ensenyí la casa i ens parlà de la seua obra. Del mural en porespan que feu per a les façanes de la fabrica de son germà, un immoble que es va cremar, amb mural inclòs, però que va evocar en un llenç, amb la passarel·la que havien perpetrat al davant. Vam parlar de coses així, encara que el Toni Miró és persona de veu baixa i poques paraules. Ho és més d’intensa i irònica mirada, amb aquells ulls d’un blau claríssim i aquella barba i llarga cabellera de jove antic com digué Pablo Serrano (de color més i més gris darrerament, ai las!) evocades per tots els cronistes que l’han conegut. A més, ens va obsequiar generosament amb alguns bonics llibres i catàlegs de les seues exposicions.

Vam fer un cafè asseguts a la taula d’aquella cuina comodíssima de l’antic mas. Hi era també Jarque i vam parlar del nostre treball, d’arquitectura. Recorde que vam discutir amb l’apassionament de qui té clares les seues idees i les confronta a les de l’altre. Tot comença per que dissentíem en la valoració de la intervenció en el castell de Cocentaina, que a nosaltres ens havia agradat i a ell li semblava una catàstrofe. De bell nou trobàvem la incomprensió d’una part de l’arquitectura moderna per part de persones cultes i vinculades al món de la cultura. Que hi farem! Vam posar el símil del cinema: la pel·lícula Viaje al principio del mundo de Manoel de Oliveira molt ben rebuda per la crítica que a nosaltres ens havia avorrit moltíssim i a Jarque li havia semblat fantàstica. Difícils qüestions aquestes dels gustos artístics d’un o un altre col·lectiu. Sobre tot, darrerament, en temes d’arquitectura, tant si són obres de nova planta com d’intervenció en obres ja construïdes.

Tothom, però, està d’acord en que el Sopalmo, està molt bé. Després d’alguns debats d’aquells que teníem sempre amb el Just, vam decidir incloure’l en la nostra Guia com a mostra d’una arquitectura popular pròpia d’aquelles comarques que desapareix ràpidament i com a mostra d’una encertada intervenció de restauració i rehabilitació.

I curiosament, uns mesos després, un estudiant d’aparellador de la nostra escola ens demanà que li dirigírem el seu treball final de la carrera. Oscar, així es diu el noi, és d’Alcoi i, com la majoria d’alcoians, ho practica. Treballador de mena i apassionat pel seu treball i per la seua procedència, com tants altres alcoians. El vam orientar, espere que amb encert, i ara s’ha passat una temporada dibuixant i prenent mesures del Sopalmo, amb satisfacció del Toni Miró que tenia ganes de tenir plànols de sa casa, però també de l’Oscar que buscava un bon tema per al seu treball fi de carrera.

El cas és que tot açò que conte ve al cas perquè l’Antoni Miró m’ha encarregat que li introduesca l’exposició dels seus quadres a Elx, al Passapoga que té la CAM en el seu edifici cultural, un edifici que fou Casino i es que es va salvar de l’enderroc per un oportú Catàleg d’Edificis Protegibles que un servidor va redactar l’any 1980 per a l’Ajuntament d’Elx, el primer treball que vaig fer a la Casa Gran, encara que no fou aprovat fins l’any 1982.

Però no és fàcil complir la comanda de dir alguna cosa sobre Antoni Miró. S’ha escrit tant sobre ell i ho han fet tants cronistes, com si els col·leccionàs, que es poden afegir poques coses noves a aquest allau de textos. Així que per a donar-li la benvinguda al meu poble (jo, com els d’Alcoi, sóc d’Elx i ho practique) he pensat que podia narrar la petita història del nostre encontre i fer amb els meus records d’Antoni Miró una mica de literatura, que és de les poques coses que de vegades encara me’n recorde de fer i que, de tant en tant, encara m’agrada fer, pot ser amb un últim intent de que no es perga del tot el nostre temps amb el temps que passa.