El dòlar, d’Antoni Miró
Fèlix Cucurull
Em sembla que s’ha de ser molt badoc per a continuar creient que existeix una Civilització amb majúscula. Tot passant anys i empenyent segles, homologant i anorreant, la gent de certes latituds havia arribat a creure en una frontera que delimitava amb precisió inqüestionable els territoris habitats per gent de ment enlairada que connectava amb la divinitat suprema i zones poblades per una mena d’humanoides que rebien el nom de bàrbars i de salvatges. És possible que avui siguin ben pocs els qui pensin que tot això de la civilització resulta tan clar; i cada dia són més els qui, quan se’ls parla de civilitzar, el primer que es pregunten és: a qui tocarà el rebre? De civilitzacions, en trobem a migjorn i a tramuntana, a ponent i a llevant, a garbí i a gregal, a mestral i a xaloc; però, n’hi ha cap de modèlica? En tot cas, ho és la que ara intenta de civilitzar-ho tot, la que podríem anomenar civilització del dòlar?
Escric aquestes ratlles amb un llibre al davant que duu precisament per títol el nom d’aquest paper moneda. En la sobrecoberta, uns bitllets de banc nord-americans s’enllacen amb una pistola i unes bales escampades; és el nou signe civilitzador, que ha substituït el de la creu i l’espasa. Bellament editat —d’Edicions Canigó—, aquest llibre de debò «lacerant», «punyent», «dolorós», per a molts resultarà «molest». I és que l’art, quan aprofundint en ell mateix arriba a les arrels de la realitat per fer-se’n bandera al bat de tots els vents, fa nosa a alguns dels qui s’hi veuen reflectits nus, sense careta.
El dòlar, aquest volum que tinc al davant, és un àlbum fotogràfic de l’obra escultòrica i pictòrica (període 1973-1979) d’un gran artista, Antoni Miró, valencià fill d’Alcoi, universalment conegut i admirat, sobretot més enllà de les fronteres dels Països Catalans. El denominador comú d’aquesta obra és la denúncia de l’opressió, de totes les formes d’opressió. Hi sobresurt, és clar, la denúncia de l’imperialisme; des del país on el dòlar és la divisa i de tots els altres imperialismes, com el que queda expressat en les seqüències que prenen peu en el cèlebre quadre de Les llances de Velázquez. Sí, les llances d’aquella antiga monarquia assentada a Madrid, en els amplis dominis de la qual el sol mai no es ponia i que, quan el sol ja l’estava abandonant, van servir per a sotmetre, alcançant-nos a tots plegats el mal d'Almansa, el País Valencià, el Principat de Catalunya i les Illes Balears.
No interpreto; només tradueixo. L’art d’Antoni Miró és tan transparent com penetrant. És per això que Jaume Fàbrega pot escriure, sense vacil·lacions, que «en Antoni Miró, justament, es dóna una plena identitat i coherència entre ciutadà —que lluita pels Països Catalans, contra l’imperialisme i l’opressió— i artista —que es bat per nous llenguatges, revulsius i plenament identificats amb la nostra època—». I Vicent Andrés Estellés, en expressar la seva «vella admiració» per aquest artista, pot dir-nos que és «un gran valencià, combatiu, combatent, de les primeres hores». I com que l’universalisme és l’assumpció dels deferents particularismes a partir del particularisme de la comunitat on cadascú pertany, a través de la seva identitat valenciana que el fa esdevenir, segons Isabel-Clara Simó, «independentista», Antoni Miró es converteix en intèrpret vàlid del sofriment dels homes i dels pobles de tot arreu. Ho constata Corredor Matheos, que ens explica: «Em sento més identificat que mai amb eixe vietnamita mil vegades assassinat, amb eixe negre escarnit en tot el planeta, amb l’home explotat. I amb emoció i ira veig el rostre de Salvador Allende en tots eixos rostres crispats, adolorits, d’Antoni Miró». I Joan Fuster, quan troba que «en el fons de la sostinguda i proteica feina d’Antoni Miró hi ha des del primer dia una decisió crítica projectada damunt l’home i damunt la societat que l’home occidental ha creat».
Amb El dòlar de Miró davant dels ulls desapareixen els miratges que ens podrien fer creure que la civilització occidental ha trobat el veritable camí del progrés i ens veiem obligats a una reflexió profunda.
