A Antoni Miró
Eugenia Eiriz
L’any 2004, poc després de morir Antonio Gades, Antoni Miró ens va comunicar el seu desig de fer una col·lecció d’obra gràfica dedicada al seu amic, un poc en la línia que el pintor ja havia dedicat al cantautor Ovidi Montllor o al poeta Miquel Martí i Pol. Aleshores, vam reunir en un CD algunes imatges de les moltes que tenim a l’Arxiu de la Fundació i se les enviem. Van anar passant el temps i la vida i quan vaig tornar a veure a en Toni, uns anys després, em va dir que pensava en això, que li resultava difícil, i que potser era massa prompte... perquè, al cap i a la fi, aquest treball és el resultat d’una absència dolorosa, l’absència d’un Amic.
Quan la Fundació va començar a treballar sobre el 75 Aniversari del naixement del coreògraf, vam avisar a totes les institucions ens va semblar podia ser-los rellevant la figura de Gades, a quants podien estar interessades en commemorar el seu naixement. Pensem que voldrien unir-se a celebrar la vida de qui va convertir una de les nostres manifestacions culturals més emblemàtiques en una referència ineludible en la dansa mundial. Per a uns el gran renovador de la dansa espanyola i el flamenc. Per a altres més, referent social en una època i una Espanya que somiava llibertat. Per a la majoria dels que el vam conèixer, un ésser singular que il·luminava la vida dels que vam tenir la sort d’estar al resguard de la seva ombra.
Tornant a la història d’aquesta col·lecció, recordo que en Toni no em va dir res en rebre la trucada, tampoc es caracteritza per ser home de moltes paraules així que no em va estranyar, però mesos més tard vaig rebre un missatge perquè anés a conèixer el treball que havia dedicat a Gades al Mas Sopalmo, aquesta casa que és el seu estudi-museu-món particular. El que allí vaig veure em impacte profundament. L’obra revela les diferents facetes d’Antonio Gades, la seva personalitat, el seu atractiu, les seves enormes qualitats i com no també les seves arestes, l’ésser humà en fi, i aquí que cadascú posi l’adjectiu que vulgui o li hagi correspost.
Vents del Poble, o el que és el mateix, Antonio Gades vist per Antoni Miró es va presentar al públic en una de les Sales d’Exposicions de l’Ajuntament de Getafe, ciutat del sud de Madrid que acull avui tot el llegat artístic de Gades, on ha pogut materialitzar el seu penúltim somni i que és la plataforma de totes les accions que la Fundació impulsa: casa de la Companyia de ball, Arxiu del llegat tangible i, desitgem que en un futur no llunyà, també seu física de l’escola que transmeti a les noves generacions la filosofia de dansa d’aquest creador. Una altra vegada va ser Miró molt generós amb nosaltres i ens va donar una sèrie completa de la col·lecció, a més d’una part dels beneficis que la venda de cadascuna dels exemplars pogués portar per ajudar en el finançament de les nostres accions. Va impulsar la mostra en diversos llocs com ara la Universitat d’Alacant, El Teatre Real de Madrid, Alcoi, Elda, Lleó, Kaliningrad, Seül, diverses ciutats a Uruguai i Cuba i va editar al costat del seu fill Ausiàs amb el mim i art al qual ens tenen acostumats els preciosos catàlegs que acompanyen les exposicions, inclòs aquest que ara tenim entre les mans.
Als cubans no els cal excuses per celebrar la vida d’aquells als quals admiren, però aquesta exposició a la Galeria Orígens que acompanya la presentació a Cuba de la Companyia Antonio Gades, ha estat motiu perfecte perquè una sèrie de persones i institucions d’un i altre costat del toll treballessin juntes en la consecució d’un somni. No puc nomenar totes, però les simbolitzo personificant a totes elles en les institucions que representen: el CCCICC, el Projecte Social A Compàs flamenc, les ONG Cultura i Cooperació de Getafe i Mano a mano d’IBERIA i els meus companys de la Fundació Antonio Gades.
Mirant enrere en aquest 75 Aniversari veig que hi ha tres accions destinades a quedar en el temps: l’enregistrament en alta definició i edició al Teatro Real de Madrid de les tres obres més representatives del coreògraf, la visita a Cuba de la Companyia Gades per primera vegada des de la mort d’Antonio, i per descomptat, l’homenatge pictòric de Toni Miró que portarà per sempre el record d’aquesta amistat, allà on l’obra estigui present.
I acabo, tot i que vaig conèixer a Toni Miró de la mà de Gades, ha estat la seva absència més aviat la que ens ha unit. Vaig trobar en ell l’amic que em recorda a Antonio i, encara que no sempre estiguem d’acord, mai oblido que el seu consell pugui ser el que en Toni hagués donat a Gades, que ell li hauria escoltat. També penso en el molt que s’han rigut junts... i això em fa molt feliç.
