Presentació

Enric Casassas

Existeix un món on les lleis de la gravitació són diferents de les que regeixen en el nostre món quotidià, un món on les coses s’aguanten per elles mateixes i on les pomes no cauen. Existeix un món on les relacions són senzilles, on tots els elements són essencials, primordials, clars, tots al seu lloc com correspon, i res no és accessori. Existeix un món on els pecats del nostre, on les crueltats del nostre, on les incongruències del nostre queden reduïts a trofeus esquinçats, a parracs, a reminiscències de passats remots. On dels alambins de l’alquimista en destil·len les essències més netes. On tot és amarat d’una llum nova d’una puresa sorprenent i estranya. On l’ordre respon a unes exigències diferents.

És el món d’Antoni Miró, el comunicador. Voler interpretar l’obra d’aquest pintor només com un llenguatge seria minimitzar-lo: Antoni Miró és el creador d’un món, que empra aquest seu llenguatge tan extremadament expressiu, constituït per una diversitat d’elements contraposats i concordes, dotats cadascun d’ells de vida pròpia, per a descriure, millor, per a bastir aquest món; de fet, un món refringent i dur com el cristall, establert sobre posicions bel·ligerants, un món on res no és gratuït, un món amb un objectiu definit de denúncia i combat, d’afirmació i reivindicació. El lema mateix, pinteu pintura!, és un clam en aquest sentit, un clam dels damnats de la terra, d’aquells que sense complexos volen fer allò que saben que s’ha de fer. El pintor veu amb ull amorós, entre de germà gran i de cirurgià, la condició dels vençuts, comprén el pes de l’opressió damunt de cadascun dels vençuts, damunt de la col·lectivitat dels vençuts, i els exhorta a sobreviure per l’acció: pinteu pintura!

Pocs artistes expressen amb tanta claredat com Antoni Miró, el comunicador, les seves preocupacions sobre la condició de l’home, sobre el destí individual de l’home i el de la nació a la qual pertany, l’un i l’altra objecte d’extorsió; pocs saben com Antoni Miró combinar amb els signes d’avui els signes que ens han arribat del passat per a iure les violències de les situacions presents —o la poesia de moments fugaços del present que són així eternitzats— amb una intenció tan directa d’incidir en el camí vers el futur.

És per aquest conjunt de circumstàncies que concorren en l’obra d’Antoni Miró, per aquesta posició d’esperança incommovible, insensible a la caducitat de les modes, per aquest caràcter de la seva obra que mai no és contemplativa i prou sinó sempre activa i inductora a l’acció, per tot això, apart de per les raons pictòriques intrínseques que fan de Miró un dels mestres més sòlids de les arts plàstiques d’avui, que la Universitat Catalana d’Estiu s’honora i es complau en presentar aquesta exposició.