Antoni Miró i les creacions mixtes
Enric A. Llobregat
De vegades, contemplant una mostra d’obres de Miró, m’escomet una mena d’angoixa davant l’ús d’una iconografia ben coneguda i encara millor reproduïda, amb una intenció ben diferent de la que li va donar l’ésser. La seriosa burleta amb què el pintor s’enfronta a les patums del barroc, quelcom, que, per altra banda, ha estat una de les obsessions dels grans de l’art pop, m’arriba a inquietar sempre. I no per la blasfèmia o per la irreverència. Això encara seria divertit en un món dessacralitzat com el nostre. Hi ha quelcom més profund que jo tan sols arribe a copsar de biaix, la pitjor de les formes de veure les coses. M’esdevé un poc com al lector de Lovecraft: el terror palpable que als seus contes traspua esdevé més i més fort i poderós en la mesura que és intuït, no del tot manifest. Al film La Bête, independentment de la gresca eròtica, el que més intranquil·litza és veure tan sols parts del monstre, mai l’animal sencer, que cadascú pot imaginar més i més ferotge, bo i que es puga amansar mitjançant els equívocs moviments de la donzella. Quelcom de semblant m’esdevé a mi com deia adés. Hi ha en aquells quadres quelcom que m’escapa, que no arribe a abastar, que em supera per una via que desconec. Més que la significació recuperadora d’una realitat ben distinta de la que els models mostraven, sovint donant-li la volta com si es tractés d’una mitja o un guant de goma, transvestides aquelles glorioses gestes històriques, vistes des de l’òptica del vencedor, ara els hereus dels vençuts (i entre aquests tal volta Antoni Miró siga el més actiu i metòdic en la tasca de recordar a tothom, constantment, quines són les nafres encara obertes) es vengen d’una forma subtilment salvatge, amb unes imatges destructores de tot l’embalum retòric que els vencedors antics havien anat deixant darrere d’ells, com a herència secular.
La denúncia que en fa Miró és ben palesa i ens podríem quedar tranquil·lament amb aquesta, ben contents, tots cofois de la revenja arribada amb el pas dels segles. Tanmateix, hi ha quelcom més, inesbrinable, enfortidor de la violència larvada que les pintures presenten i que és el que els dóna eixe vigor i fortalesa, eixa lliçó d’eternitat captada en un instant, reflectida en un munt de petits detalls, sovint gairebé imperceptibles, que un vora l’altre van sumant matisos per acabar esclatant com un masclet farcit d’estranyes intencions.
Tota eixa força addicionada a l’obra d’art, una força inabastable en totes les seues dimensions, que ultrapassen de ben lluny el contemplador és, al meu parer, una de les riqueses amagades de la producció mironiana que ens cal interpretar i analitzar a fons. És un camí ple de suggeriments a endinsar-s’hi que convide el lector.
