El Llibre dels fets

Daniel Giralt-Miracle

No sé quantes obres deu haver realitzat Antoni Miró des que es dedica a l’art, però fins i tot ignorant-ho és evident que la seva és una carrera molt prolífica, canviant en els temes i mutant en l’execució. No obstant això, però, en totes les seves creacions hi descobrim un segell personal i unes obsessions constants que són les que van portar Joan Francesc Mira a definir-lo de manera brillant com un “fabricant de fantasies i suggeriments”.

Antoni Miró forma part d’aquella generació de pintors del nostre país que, fatigada de l’informalisme eixorc, sobreexplotat pels grans mestres de l’abstracció, no va caure en aquella figuració amanerada d’arrels cubistes o expressionistes (que es va denominar nova figuració) sinó que va obrir els ulls davant la realitat per a fer una crònica del que veia, per a denunciar les guerres, la discriminació racial, l’explotació dels homes, l’hegemonia dels imperis (econòmics o militars), l’assolament del nostre planeta, les misèries de la nostra pròpia història. Com molt bé va explicar el mateix Antoni Miró a Joan Vicent Hernández (Avui, 8.8.1976): “Pinte el que no m’agrada”.

Certament, si en la majoria dels casos, i d’acord amb la vella sentència llatina verum, bonum et pulchrum, l’art s’ha associat amb la idea de bellesa i bonesa, Miró ha optat per defugir els esteticismes agradosos perquè ha preferit fer una anàlisi descarnada de l’existència, i ho ha fet utilitzant un llenguatge que no té res a veure amb la tradició de les belles arts, sinó amb la imatgeria sorgida dels mitjans de comunicació moderns, uns mitjans que en general podem afirmar que proporcionen una mirada més mecànica que reflexiva i, per tant, més freda i distant, i tot i així la pintura de Miró esdevé un manifest, una proposta analítica en la qual, sense caure en els tòpics del pop-art, ni en l’hiperrealisme fàcil, s’hi integren art, societat i temps moderns, expressats amb una estètica pròpia, que no deixa de ser un reflex fidel de la mirada d’Antoni Miró, un artista que “mira la realitat i la transforma. La transforma en tres sentits, diferents i simultanis: la transforma donant-li sentit; la transforma rescatant-la de la quotidianitat que fa opacs els objectes i les persones, i la transforma projectant-t’hi el seu món alternatiu, que és creació de l’artista”, com va definir amb lucidesa Isabel-Clara Simó en el catàleg “Antoni Miró. Els ulls del pintor”.

Si generacionalment Miró és a prop de l’Equip Crònica, de l’Equip Realitat, de Genovès, de Canogar, etc., conceptualment, els seus plantejaments són dissímils. Ell ni es va formar en les escoles de belles arts tradicionals, ni en les escoles d’arts i oficis, ni va participar en els cercles promotors del realisme crític. Tampoc l’unia cap lligam especial amb els grups artístics de la ciutat de València ni compartia les especulacions filosoficopolítiques que van derivar en les dites “cròniques de la realitat”. Miró procedia (de fet havia estat un dels fundadors) del Grup Alcoiart, més aïllat i menys afí a teories estètiques o ideològiques, encara que també acusava l’impacte de les transformacions socials radicals que s’estaven produint aquí i també arreu del món i volia afegir-se a la denúncia, cosa que va fer amb un llenguatge directe i entenedor i, en el cas concret d’Antoni Miró, vinculat a l’esperit del col·lectiu italià Gruppo Denunzia.

L’opció crítica de Miró, com va precisar Joan Fuster, tenia dos protagonistes: l’home i la societat, motiu pel qual els xocs, les contradiccions, les incongruències, els maltractaments van esdevenir el centre de la seva obra. Una actitud que no ha variat amb el pas dels anys perquè sempre ha afirmat que la pintura ha d’opinar i que ha d’estar immergida en la societat en què viu, per la qual cosa és aquest objectiu, d’una manera més o menys evident, el que marca la diferència respecte les altres formes de mirar la realitat.

Amb tot, per a Antoni Miró és tan important allò que vol comunicar com la manera de comunicar-ho, el fons i les formes. És per això que en la seva obra trobem tant pintures, com gravats, relleus, escultures, cartells, fins i tot peces realitzades amb mitjans digitals, i l’ús d’aquestes tècniques no podem perioditzar-lo, com ja ha comentat amb encert Romà de la Calle, perquè la independència de Miró l’ha portat a utilitzar tothora la tècnica que en cada moment específic li permetés (i li permeti) expressar amb eficàcia el seu compromís amb la gent i la vida, sense transcendentalismes, però amb una explícita voluntat de denúncia i sempre amb ironia.

I si la seva ha estat denominada una pintura de conscienciació és perquè no es limita a una autoreflexió sinó que busca la complicitat estètica i ideològica de les persones que contemplen la seva obra. Probablement per aquesta raó tendeix a l’esquematisme, a la simplificació dels recursos plàstics i manlleva de la història de l’art, del cinema, del còmic, de la publicitat o de la televisió, recursos que facilitin o provoquin el diàleg amb l’espectador, amb el que Miró vol interactuar perquè en el fons, cada una de les seves obres respon a una meditació, i és un lament o un crit d’alerta, perquè és un pintor d’idees, que sap conjuminar els continguts ideològics i l’expressió plàstica i aconseguir un equilibri particular que és el que personalitza el seu treball, una creació que, vista amb perspectiva, m’atreviria a dir que constitueix un nou Llibre dels fets, perquè en el seu conjunt esdevé una narració dels esdeveniments més importants de la seva vida, escrita en plural de primera persona, com va fer el rei Jaume.