Un revolucionari

Clàudia Serra

“Si em permeteu l’expressió \ Visca la revolució! Si em permeteu com si no, \ Visca la revolució!”
O. M.

Ovidi Montllor fou un actor, un cantant i un escriptor de cançons de revolta i de denúncia. Començà a fer d’actor als vint anys, amb una companyia teatral d’Alcoi, tot i que no tardà a anar a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independent i amb les companyies Adrià Gual i Núria Espert. L’any 1974 treballà per primera vegada en el rodatge d’un film i, a penes un any més tard, ja tenia un primer paper en la pel·lícula Furtivos. En paral·lel, i sense descuidar-se’n mai, portà la seua carrera de cantant. O millor dit, de cantactor, perquè allò que el distingí sempre en l’escenari fou l’expressivitat del gest, la matisada modulació de la veu i l’habilitat en la recitació. El 1968 enregistrà el seu primer disc, La fera ferotge. Musicà i interpretà genialment alguns poemes de Vicent Andrés Estellés. Però el seu gran disc fou sens dubte el que dedicà als poemes de Joan Salvat-Papasseit.

Quan preguntaven a l’Ovidi quants oficis havia exercit en total, ell sense cap mena de dubte responia cofoi: “Trenta-sis, mal fets”. I si li demanaven quins, tot seguit els enumerava: “teixidor, xofer, mecànic, ferrer, pastor de cabres, perruquer de senyores, venedor de peix, pescador de peix, aprenent de decorador, en un magatzem com a peó, en el banc Urquijo fent alguna feineta de copiar coses per a un estudi sobre la indústria tèxtil, representant -molt mal, tres hores només, aquest-ordidor…” El cert és que tota aquesta trajectòria vital i inquieta el conduí, finalment, a ser un expert rapsode i un artista genial

Ara el pintor Antoni Miró, també alcoià, li dedica una exposició, no només pel que va suposar l’Ovidi per a ell (un gran amic), sinó pel que significa per a la nostra cultura. Les obres d’Antoni Miró ens permeten imaginar-nos l’Ovidi a l’escenari, cantant Garrotada en swing, amb aquella veu potent quan deia “Garrotada cantarem!”, que contrastava amb la que feia al vers següent, fina, “La vida és tan preciosa”, acompanyada d’un somriure burleta que donava a la cançó aquell toc irònic i decebut, “Que ens fa la mà nerviosa”. O recitant Carta a casa, amb aquella tendresa i enyorança que expressaven la crua realitat de l’emigrant, l’absència dels éssers estimats, l’escassesa dels diners: “T’he enviat els diners, \ com tots els mesos. \ Per ara no hi ha augment. \ Paciència, tot arriba. \ Me n’he guardat uns quants \ per a comprar-me un abric. \ L’hivern sense el teu cos \ és molt més cru.” O quan cantava les cançons en què proclamava els seus ideals socials, les seues conviccions polítiques, com ara a la cançó La samarreta, on deia: “Potser un altre en les meves circumstàncies \ ja hagués canviat de samarreta. \ Però jo que m’hi trobe molt bé amb ella, \ perquè abriga, me l’estime, \ i li pregue que no se me faça vella.”

Dotat de les tècniques i dels trucs de l’actor, Ovidi interpretava les cançons d’una manera que ens les feia viure, amb el petit gest, amb el timbre greu i afectuós de la seua veu. Però, sens dubte, el que més captivava d’Ovidi era la seua mirada. Aquella mirada que representava tots els homes i dones que patien les conseqüències del franquisme. Aquella mirada que deixava entreveure, rere els cabells esvalotats, el seu esperit revolucionari.

El cantant Raimon, que era un bon amic seu, contava que l’Ovidi, com que solia actuar de nit, havia agafat el costum d’afaitar-se al capvespre. Tot i això, era un home més aviat pelut i a l’endemà s’aixecava amb una barba que semblava de quatre dies. De manera que quan Raimon i l’Ovidi pujaven al cotxe i es dirigien a alguna ciutat per actuar, la guàrdia civil sempre els aturava a la carretera, a causa de les pintes que feia Ovidi.

Ovidi va ser sobretot un home valent. Un cop perduda la Guerra Civil, molta gent va optar per oblidar la llengua, oblidar les idees, oblidar la dignitat. Ovidi no només no féu això, sinó que a més parlà per tots els valencians que patien les conseqüències d’una derrota.

Aquest estiu de 2014, el senyor alcalde de Gandia ha decidit desmuntar l’escultura 25 d’abril d’Antoni Miró perquè recordava la batalla d’Almansa i tenia un caràcter catalanista. Potser ara ja no hi ha dictadura, però hi ha intoleràncies heretades i la nostra cultura en rep contínuament els colps, i per això necessitem Ovidis que aixequen la veu tot dient: “Ja no ens alimenten molles, \ ja volem el pa sencer.”