Aproximació a l’obra d’Antoni Miró
Carles Pujades Ferri
Cadascú tria afrontar la seva professió d’una manera determinada entre la diversitat de formes que existeixen. Al món de l’art aquesta idea és encara més potent, doncs podríem arribar a dir que no hi ha dos artistes iguals, cada artista tria un missatge, una tècnica i una expressió diferent. Ara bé, a mi m’agradaria diferenciar dos grans grups d’artistes plàstics, d’una banda hi ha aquells autors que opten per fer del seu poder creador imatges que militen per una causa justa, amb noves obres i nous materials visuals als que la nostra mirada no posseeix cap referent anterior i que per això inciten a fer reflexions en la ment de l’espectador. D’altra banda, hi ha un altre grup d’autors que es dediquen únicament a il·lustrar allò que ompli la fam artística d’un públic que no demana forts continguts, més aviat busca un art pla, buit i sense càrrega conceptual, no relacionat molt estretament amb el creador i fet, generalment, per a aquells que s’acontenten amb un sorprenent paisatge o amb una escena que plasmi un bonic instant de la vida quotidiana de l’home o allò que en definitiva acaba complint la necessitat estètica de bellesa.
No jutjo el públic, cada persona ha de tenir llibertat per contemplar el que li plagui. Però sí m’agradaria exposar el valor que cau sobre la persona que dirigeix la seua activitat artística a elaborar tot un discurs que repercutirà en l’opinió pública, ajudant a construir junts un discurs col·lectiu per una finalitat encaminada a resoldre un conflicte determinat. El paper de l’artista esdevé significatiu, arracona la doctrina de ‘l’art pour l’art’, i empenta cap a dalt aquelles veus febles o assumptes incòmodes esquivats per la societat.
Doncs bé, Antoni Miró es troba dins d’aquest grup d’artistes plàstics compromesos per treballar temes vinculats a la nostra actualitat; les escenes de Miró són sempre una via particular dins del realisme social, ell actua com a treballador d’un art compromès amb el poble i el temps que ens ha tocat viure. El conjunt de la seva obra ens condueix a identificar un estil proper en molts aspectes al Pop Art. Podem deduir aquest estil triat per l’artista perquè cada moment històric influeix en l’art. La seva obra produïda fins al dia d’avui, entra a formar part de l’art nodrit pels mitjans de masses, que han aconseguit major vigor cinquanta anys després del naixement del moviment Pop Art a mitjans del segle XX, i la influència que van exercir sobre ell.
Antoni Miró es sent lliure dins del possible, no permet que res oprimeixi la seva expressió. Ell és conscient que estem en les mans de ‘psicòpates’ que manen al món, que difonen la incultura i per això les imatges de Miró incomoden als sectors menys liberals de la societat. Hi ha moltes maneres d’oprimir, malauradament les mes sibil·lines no es veuen gaire, però hi són, i per això l’art de Miró interpreta i filtra els fets històrics aportant una mirada crítica.
La present exposició sobre l’amic d’Antoni Miró, mostra una col·lecció de treballs plàstics on apareix l’Ovidi Montllor homenatjat, per ser el gran home que va ser i per l’empremta cultural que va deixar amb la seua carrera artística. L’Ovidi, en certa manera, va ser apartat per manifestar una ideologia d’acord amb el discurs que es manifesta per exemple a l’assaig fusterià. És aquí on resideix la importància d’aquesta mostra, en la intenció; per a Antoni Miró, esdevé imprescindible mantindre la memòria viva d’aquelles persones que, com l’Ovidi, enriquiren culturalment un poble atacat amb polítiques que l’estaven menyspreant i és açò mateix el que em sembla més lloable en un artista, com dic, que n’aprofite la seua pròpia obra per carregar-la de contingut potent, de personatges i assumptes que altres obvien i marginen.
Les formes, els personatges, i els colors vius i saturats en les pintures de Miró tenen la virtut de cridar l’atenció del públic i de fer-ho com a sustentació de la cultura, que avui encara més, sempre ix malparada i paga, junt al poble, les culpes d’estafadors i lladres. Aquesta manera de destacar mitjançant el seu estil té un segon rerefons que consisteix en l’esperança de l’arribada d’un canvi perquè tot millori.
Amb la mostra d’Ovidi Montllor, realitzada per Antoni Miró, els conceptes del filòsof Walter Benjamin, que va tractar àmpliament l’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica, conviden a debatre la repercussió del valor d’exhibició que hi ha en aquest conjunt de peces que han sigut triades. Si bé els mètodes de reproducció tècnica de l’obra d’art permeten el creixement del desplaçament de les imatges, fent-les arribar on calgui, la màgia i l’aura de la figura d’Ovidi no perd protagonisme ni raó.
