A Antoni Miró, amic

Àngel Fabregat

Et tinc a casa, Antoni, presidint
l’alcova on dorc i escric, on de vegades
ploro de nit buscant eixes petjades
d’un nen il·lusionat que està morint.

Dos homes nus, que a penes van vivint,
porten —morint o morta— despullades
les carns d’aquella dona, a camallades
d’amor desesperat muscles ferint.

Dolcíssim pes d’un poble també nu
porteu als muscles junt amb altres més
tot un País mig mort, pintat per tu.

Volguera jo, escrivint, donar-li un bes
a eixe País que vull també jo dur
amb tants amics: Raimon, tu, l’Estellés...