Zoraida

La mar acull la fantasia d’una dona que vol desempallegar-s’hi de la roba que la vist. Els sostenidors vermells deslliuraran, per la voluntat de Zoraida, els grans pits rodons, ocults ara, pel costum de cenyir el cos amb turments ancestrals, potser sinistres inclús. L’horitzó s’hi torna esguard a l’esquena de la model, ancorat en la necessitat d’arravatar tota la bellesa que si agombola damunt l’escuma de les ones. Zoraida, de llavis rosats, cridaners potser, s’hi capfica abismada en els detalls de la vida, tot demanant el possible exercici de la lleugeresa en la consumpció de les hores. El món reverbera els cossos calents, aflamats per la intensitat dels contactes, i per la captura de les carícies en febril acte de voluntat: «se la tua pelle è sensibile, accarezzala», canta el poeta Pascoli.

Josep Sou