Zeida

El barret vermell que llueix Zeida incorpora a l’escena un toc exòtic de preciosa factura, pel que diu de gràcil, i pel que significa de joc visual per als nostres sentits. Els seus pits grossos llisquen pel torrent indolent de la figura, que s’hi recolza, lleument, amb el braç dret damunt del llit. La mirada atenta de Zeida sembla expressar la necessitat de saber-hi al voltant de la situació que viu en aqueix precís instant. Goya revisitat, Antoni Miró ens sedueix amb l’encast que demana la metamorfosi del coneixement previ. El pintor acut a la memòria i saltirona el nostre entusiasme que s’hi projecta pels senders de l’afany.

No hi ha temps per perdre’l. La tempesta no ha de trigar en fer acte de presència, i a sota dels pinzells ha de néixer, amb la lluïssor acurada que demana la bellesa, un bocinet d’hel·lenística membrança.

Josep Sou