Yasmila

Hi ha acció a l’escena. Hi ha el moviment que Yasmila deixa anar amb la mà esquerra damunt l’orella. I hi ha la mirada fugissera per on sembla ser s’hi perd la raó última de la situació convocada. La model facilita el llarg trajecte d’un esguard que s’allunya pels angles de l’estança: delicada, íntima, suau, a punt de collir de l’arbre de la gràcia una nova albada. Els llençols, estesos a l’ample llit de la cambra, forneixen ones immaterials que van i venen als ulls discrets de Yasmila. I hi ha quelcom d’elegància distingida al posat de la dona, i de certa vocació de mostrar la distinció d’un rellotge auster, o també la senzillesa d’un braçalet que s’acomoda al canell de la seua mà dreta. Els pits rodons, deixats anar sense l’encuny de l’austeritat, llueixen fantàstics, potser gloriosos, pregonant la identitat del deler que s’arrisca quan viatja, afanyat per la conquesta, des de les barrancades que vessen dins la mar potent dels miracles.

Això té la cultura. Anima tothora la llum dels fars que protegeixen les barcasses que viatgen sense veles, i potencia la cremor interna quan s’hi vincla al coneixement sense paranys ni misèries. La dona, la nuesa... origen, totes dues, de les marques de l’existència.

Josep Sou