Vanesa

De manera explícita Vanesa interpreta la dansa de la mort: la mort per a mor; l’abraç del darrer alè que resta per finir el combat; el preludi de la descàrrega; l’anegada fantasia en les llàgrimes del plaer; el deliri que significa no necessitar res més de substancial que puga oferir el món; la dolça entrega a l’univers que ja no en sap d’estels fulgurants; la virtut d’endinsar-s’hi al cau magmàtic de la saviesa, ara, ja, resumida en espasmes de delectança.

Per l’escletxa que ens ofereix el pintor a la seua obra ens aboquem i, per tant, veiem el que passa. La pintura en fa el retrat d’un màgic moment, especial de vida i eròtica sensualitat. Vanesa obre la boca per manca d’aire, o per beure-se’n la major part possible d’aquell torb que rebota al reclòs de la cambra. I si obre la boca, i amb suavitat tanca les parpelles, és per a dir que, en aquest precís moment, habita al mig del cel, on els fils de melassa contornen l’espai. Vanesa, de rostre preciós i cabells alterats per la desfeta, palesa la vera oportunitat que la vida ens ofereix per a tastar, només siga per uns instants de glòria efímera, la felicitat.

Josep Sou