Tere asseguda

Els cabells són llargs, ben atapeïts, i d’un color caoba intens que il·lumina la cambra. És a dir, el quadre (d’Antoni Miró) resplendeix, i mostra alhora les formes, tan femenines, de Tere. Un teixit, com la farga de Vulcà, encén tot de metàfores el seient que la model ocupa. I ens mirem el treball de l’artista i imaginem els encontres amb Man Ray, i amb la veritable potència quan el cos femení executa les notes musicals des de les entranyes del violoncel que l’identifica. Cos nu mirant el firmament tal i com és. La negra condició de l’obscuritat contrasta amb el clam del cos quan aquest percudeix les cordes pintades a sobre d’un pentagrama imaginari. Perquè d’imaginació també s’hi val ací i ara. La pintura sublima estats d’eficiència comunicativa i possibilita el llenguatge a cau d’orella en cadascun de nosaltres, quan ens hi acostem a la remor de les paraules que hi neixen al frec dels pinzells.

Tere somnia desperta, i nosaltres escoltem la melodia dels seus pensaments. Mentre, i tot seguit, el traç de la pintura en el seu deliri d’intensitat contrastada, formula propostes, escodrinya emocions i obre plànols de vida als fils prims del vent que ens acarona.

Josep Sou