Sara capavall

En aquest quadre d’Antoni Miró un vel cobre, però no oculta, el cos nu de Sara, la qual resta capdavall, i tombada sobre una superfície generosa que l’acull. Hi ha un vertigen de tela que corre tota la còrpora de la model. Un univers vermell que ajuda a realçar la figura de Sara, la qual llueix esplèndida els pits i les cuixes. La sensualitat s’hi desborda, i vessa molt més enllà de les virtuts del quadre. S’engega la maquinària de la imaginació, sempre poderosa i a contrapèl, foragitant els claudàtors que volen menystenir la ingràvida subtilesa de la proposta artística.

Els plecs i giravolts de la glassa frueixen de l’encant del sigil, quan s’hi desplacen pels corredors de la satisfacció sensual. Erotisme, i virtualitat d’una commoció que ens capfica dins la necessària matèria que conforma el sentiment humà. Més enllà de les imatges viu, també, la percepció que se’ns trasllada per la mà del pintor. Percebre la brisa potser siga encara molt millor que la pròpia brisa. Sentir el frec del desig, a dessota d’un vel que flaira passions, potser siga la gràcia per la qual l’art és capaç de fer-nos-en puntual trasllat. Sempre, però, restarà present en la memòria aquest nostre encontre.

Josep Sou