Rafaela

No sabem si Rafaela ha assolit la santedat. Així de clar ho manifestem. I ho diem per l’imperatiu que la imatge ens explicita: dues línies circulars, a manera d’aurèola, que s’hi cenyeixen al voltant del cap de la model. A més, la pàtina daurada que il·lumina el seu cos nu pel darrere, jugaria a favor d’aquesta interpretació, sense cap posicionament previ. Del cert podem dir que la línia blava que voreja tot el cos de Rafaela sembla que l’ofrena en estat d’exaltada ascensió, i vers un cel on la foscor facilita l’oportunitat de la reflexió. Però convenim amb la necessitat d’establir uns paràmetres de no ficció: en aquesta santa, Rafaela, hi ha un xic substancial de laïcitat. O el que és el mateix: aquí es tracta d’una santa «pel civil»! Doncs el cul majestàtic, que presideix la pintura que contemplem, té una vocació, potser, més terrenal que no pas cèlica. I no només açò ens pot treure de l’estulta digressió, doncs els cabells tractats amb certa dosi de filigrana fantàstica, i pot ser cosmètica preocupació, resten ben lluny de les perruques angunioses que vesteixen els caps de les verges (ad usum). Amb la ironia, i tècnica al seu servei, el pintor Antoni Miró ens treu el somrís, element ben especial de la seua intel·ligència, i també de la seua personalitat.

Josep Sou