Pompis de Mavi

Aquest és un quadre d’Antoni Miró d’eròtica naturalesa. De partença, l’objecte pictòric denuncia la voluntat d’incidir en la metàfora, doncs cada resquitx vagareja din l’èter de la realitat i al voltant d’una idea ben fixa: el substantiu s’inclina cap al concepte delicadament enunciat. Pompis és una manera de veure les coses amb cordial afirmació, també, però, gratificant el fet de la bellesa extrema que s’incorpora, decididament, a la nostra mirada. Un autèntic luxe! Una meravella aquest, diguem-ne, «pompis»! La metonímia, una gràcia...

La sensualitat potser siga açò. Sí. La randa, tan femenina i delicada, recercant casa a dintre, just a la confluència de les natges: llises, turgents, precioses i d’acoblada magnitud. S’obren mons en la contemplació d’aquesta realitat que ens procura l’art. Incidència de la creativitat a l’hora de determinar l’abast de les il·lusions. Satisfacció de les aspiracions quan una obra tan ben resolta esdevé regal per als sentits.

Josep Sou