Petronila gitada

D’esquena, ben estirada, i amb el cos una mica esprimatxat, Petronila resta en braços d’un profund esbaltiment. Els cabells deixats anar al seu aire, però discretament, inoculen un tast d’efímera bellesa, doncs el silenci que emana del llenç invoca la quietud còsmica de les realitats que viuen al si d’un món propi. Petronila és dona; és cos; és ferment d’elegants maneres de mostrar-s’hi; és un cluc d’ull a l’hora de fer la migdiada, tombats, al reclòs satisfactori del caliu d’una foguera farta de prodigis, quan la correspondència en el voler és escuma salada que s’hi precipita contra la vora de la platja. Natges lluentes per gràcia manifesta de la llum que les il·lumina i realça, la veritat potser siga un cant efervescent que reclama, més enllà dels sentits, la suavitat en les maneres d’amar. La voluntat plena i compartida de la volença que nodreix un bon foc d’encenalls. Així.

Josep Sou