Nenai

La bellesa de Nenai és sorprenent. És preciosa la model, amb aquest aire determinat, i amb un cert posat ingenu que fa apujar esglaons, precisament, en la consideració que ens mereix Nenai. I és tracta d’un atractiu que voreja allò exòtic i, potser, llunyà, molt llunyà. La generositat dels pits, quan recerquen, indelebles, la química del cos, a més de la fragància amerada de gessamins, honoren l’absolut de la imatge. Pintura que acreix la voluntat de mirar, i de mirar encara una mica més, per a no perdre cap espurneig que encenga la nit en clarors il·lògiques, quasi làcties en la fosca elèctrica dels estels. L’escena, al quadre d’Antoni Miró, en té d’elements auxiliars que sovintegen allò quotidià: l’acòlita tauleta a la vora del capçal del llit i, també, la flassada carnosa d’un cotó abundant. Però allò que amb tanta facilitat ens atreu, i instal·la palplantats al davant de la pintura de l’artista, és la fortalesa candent de la imatge. Cul i sexe, en un tot plegat, escruixen l’univers atrotinat per les presses d’amidar més enllà dels records. Clar està. En tenim, i en guardem, des de la memòria, versos de la nuesa i de la franca possibilitat de retornar als orígens. L’ignot pot estar fantàstic per a una reflexió sense lascívia, altrament són les causes poderoses de la pruïja.

Josep Sou